A la dècada dels vui­tanta, quan l’oferta de sèries tele­vi­si­ves no era ina­bas­ta­ble com ara sinó més aviat esca­dus­sera, n’hi havia una on un grup de qua­tre excom­ba­tents nord-ame­ri­cans acu­sats injus­ta­ment es gua­nya­ven la vida com a mer­ce­na­ris anant amunt i avall amb una fur­go­neta negra. Aquí els vam conèixer com El equipo A. Al final de cada capítol i després de mol­tes peripècies, explo­si­ons, trets que no mata­ven ningú i unes quan­tes bufe­ta­des, sem­pre gua­nya­ven, i Han­ni­bal, el cap, deia la seva frase més icònica: “M’encanta que els plans sur­tin bé.”

A les sèries els plans solen sor­tir bé, però a la vida real no. No sé quan­tes per­so­nes conei­xeu que la seva vida s’ajusti fil per randa a una pla­ni­fi­cació pre­es­ta­blerta. Jo ben poques, per no dir cap. Fets ines­pe­rats, can­vis d’opinió, opor­tu­ni­tats labo­rals, aco­mi­a­da­ments, desen­ganys amo­ro­sos, hi ha mil fac­tors que fan com­pli­cat seguir allò pla­ni­fi­cat i com­plir-ho.

Els pro­pa­gan­dis­tes ofi­ci­als deien que la Vuelta d’aquest 2023 comp­tava amb més can­di­dats al podi i hi hau­ria més lluita per gua­nyar que al Giro o al Tour. No només ha estat fals, sinó que ha succeït tot el con­trari. L’equip neer­landès Jumbo ha domi­nat de tal manera que ha gua­nyat com, quan i amb qui ha vol­gut. El podi l’han copat tres ciclis­tes d’aquest equip, un domini i una supe­ri­o­ri­tat gai­rebé mai vis­tos en una altra volta de tres set­ma­nes, excepte a la Vuelta del 1966, quan no hi va haver equips que no fos­sin espa­nyols. Diuen que les com­pa­ra­ci­ons són odi­o­ses, però més aviat em sem­bla que sense com­pa­rar, en l’esport o en la política, no podem enten­dre gaire res.

El prin­ci­pal anta­go­nista de l’equip Jumbo havia de ser el fla­menc Remco Eve­ne­poel, ven­ce­dor de la Vuelta de l’any pas­sat. Ha gua­nyat mol­tes cur­ses impor­tants d’un dia, com el mun­dial o la Lieja-Bas­to­nya-Lieja, però vol ser un ciclista dels que gua­nyen cur­ses de tres set­ma­nes. Són els cor­re­dors més regu­lars, els més com­plets, els que més bé es recu­pe­ren, els més bons en tot. Però a l’etapa 13, que va començar ter­cer de la gene­ral, a 80 quilòmetres de l’arri­bada va reben­tar com poques vega­des s’ha vist en un ven­ce­dor de l’any ante­rior. A la línia d’arri­bada al cim del Tor­ma­let va entrar dels últims i va per­dre gai­rebé mitja hora, cosa que el dei­xava sense cap opor­tu­ni­tat de llui­tar per gua­nyar la clas­si­fi­cació gene­ral.

En lloc de depri­mir-se, o aban­do­nar, o lamen­tar-se de la seva mala sort perquè no podia acon­se­guir el que havia pla­ni­fi­cat, va deci­dir can­viar d’objec­tius i pro­var de demos­trar-se a ell mateix i al món que no era tan dolent. El dia següent dei­xava el gran grup d’inici i s’esca­pava, cosa que no fan gai­rebé mai els que volen gua­nyar la clas­si­fi­cació gene­ral. I 155 quilòmetres després gua­nyava en soli­tari. Però no en va tenir prou i va con­ti­nuar entrant a les esca­pa­des, dia sí dia també, i va acon­se­guir tor­nar a gua­nyar l’etapa 18.

No sé què podrà fer o què voldrà fer en el futur Remco Eve­ne­poel, m’ima­gino que voldrà seguir gua­nyant clàssi­ques i inten­tant gua­nyar una gran volta, si pot ser el Tour de França. Això és el que gai­rebé tot­hom espera d’ell. Però pot­ser no és el que pot fer, ni el més diver­tit. Tho­mas de Gendt, un altre fla­menc, el 2012 va que­dar ter­cer al Giro, però mai més va voler repe­tir un resul­tat tan bo a la gene­ral perquè per fer-ho has d’anar amb els millors a cada etapa i no pots fallar cap dia, i ell no volia aquesta pressió. Li agrada anar esca­pat i si no gua­nya l’etapa no passa res, ho tor­narà a pro­var l’endemà o un altre dia. Sense pressió. Jugar. I amb aquesta acti­tud ha acon­se­guit ser un ciclista de lle­genda, esti­mat per tot­hom a tot arreu. Si hagués inten­tat dis­pu­tar les gene­rals, segu­ra­ment no hau­ria gua­nyat res i seria un més dels que aca­ben entre els 10 o 20 pri­mers, cosa que és difi­cilíssima, però solen ser per­fils obli­dats per la majo­ria dels afi­ci­o­nats, a qui solen agra­dar més els que inten­ten ges­tes èpiques, tant si ho acon­se­guei­xen com no.

Pla­ni­fi­car està molt bé, sobre­tot perquè així pots aca­bar fent una altra cosa. Com deia John Len­non, la vida és el que passa men­tre estàs ocu­pat fent altres plans.