Xavi va diri­gir ahir el seu últim par­tit com a entre­na­dor del Barça. Una marxa que ha fet par­lar, sobre­tot, per com s’ha produït. És evi­dent que la gestió que ha fet Laporta de tot ple­gat és incom­pren­si­ble i que ha deri­vat en un desen­llaç en què totes les parts han que­dat mal­me­ses. Penso que l’errada del pre­si­dent culer va ser fa un mes, quan va rati­fi­car Xavi. Després que el tècnic anunciés al gener que ho dei­xava a final de tem­po­rada, donant molts motius, ara no hi havia argu­ments perquè con­tinués. I és que, en els tres mesos poste­ri­ors a l’esmen­tada dimissió en dife­rit, tam­poc va pas­sar res tan extra­or­di­nari en el fut­bol del grup que ori­en­tava perquè la situ­ació canviés. No tenia sen­tit allar­gar-ho. I al final, amb un gali­ma­ties pel mig que no hau­ria cal­gut, això és el que ha aca­bat pas­sant. Sap greu, és clar, l’epíleg a la ban­queta que ha aca­bat tenint tot un símbol del club, però l’adeu és neces­sari. Per a tot­hom, ja que la imatge de Xavi s’estava ero­si­o­nant cada dia una mica més. Fut­bolísti­ca­ment, el pro­jecte no tenia més recor­re­gut. Sota les seves ordres, l’equip no ha evo­lu­ci­o­nat col·lec­ti­va­ment i, de fet, per mi, els millors moments de joc van pro­duir-se en el seu pri­mer curs (2021/22), quan s’hi va aga­far amb tot enge­gat relle­vant Koe­man i va donar-li un impuls a aquell con­junt que tenia uns inci­pi­ents Araujo, Gavi i Pedri que començaven a treure el cap, Auba­meyang de refe­rent i una plan­ti­lla de força menys nivell del de les que ha tin­gut poste­ri­or­ment. Deixa com a lle­gat la lliga i la super­copa de la cam­pa­nya pas­sada (2022/23) i un reguit­zell de joves talents, com Fermín, Lamine Yamal i Cubarsí, que ha con­so­li­dat en aquesta (2023/24) i pel qual no tot­hom s’hau­ria atre­vit a apos­tar-hi.