Segu­ra­ment, si no haguéssim vis­cut la desgràcia en forma de des­cens del curs 2018/19, quan amb Euse­bio el Girona va bai­xar després de per­dre 9 dels dar­rers 10 par­tits de lliga, els afi­ci­o­nats giro­nins viu­rien el dia a dia del seu equip amb una mica més de tran­quil·litat. Els fan­tas­mes d’aquest pas­sat van tor­tu­rar el club tres cur­sos seguits a segona, un fet que no es vol tor­nar a repe­tir perquè seria nefast a tots els nivells. En plena pro­jecció de les següents fases a cons­truir de la ciu­tat espor­tiva a Vila­bla­reix, o el desit­jat nou Mon­ti­livi a l’horitzó, un des­cens seria un cop massa fort per pair. Per sort, ni el Girona és tant tou o imma­dur a l’elit, ni tam­poc té el mateix tècnic que comanda la nau i els juga­dors de lla­vors, tot i que molts de l’actual plan­ti­lla que­din asse­nya­lats per un ren­di­ment nefast després de 30 jor­na­des de lliga dis­pu­ta­des. Ara tot­hom ha de remar cap a la per­manència i dema­nar expli­ca­ci­ons i fer-ne les anàlisis cor­res­po­nents una vegada acabi la tem­po­rada. No hi ha cap altra manera d’aca­bar amb el neguit que per­se­gueix a molts –a mi em va i em ve– de no poder tan­car el que ha estat un curs històric amb par­ti­ci­pació en la Cham­pi­ons de manera digna i, sobre­tot, sal­vats de qual­se­vol perill. És l’hora de la unió i dels líders damunt de la gespa. De demos­trar que no només van triar el Girona per jugar a la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal i d’impli­car-se en un pro­jecte al qual ara no es poden tallar les ales. Míchel ho té clar. Al camp, algú el seguirà?