L'esquerra, concretament. És, per mi, la gran decepció del Tour que ell mateix ha preparat al llarg de l'any i sota el títol de somni groc. El colombià havia pronosticat dilluns en la primera jornada de descans que, la victòria, se l'acabarien jugant ell i Froome en un duel mà a mà. I que guanyaria qui tingués millor les cames. No va poder fer res quan, en la primera de les etapes marcades pel vent, dimecres, el líder de la general va ser l'únic capaç de seguir la genialitat de Sagan per esgarrapar-li uns segons més. És més, encara es va veure afavorit per la lamentable decisió del Katuixa, que mentre tenia Purito darrere perquè s'havia tallat anava estirant el grup en què es trobava el colombià en benefici del seu esprintador, Kristoff. Dijous, es va atrevir a fer-ho: atacar en la segona setmana. I no una vegada, sinó dues i després d'una primera aparició de Valverde enfront el tren de l'Sky. Acabada l'etapa i amb tot l'enrenou per l'incident de la moto, Nairo va dir que s'havia vist afectat pel vent de cara en els atacs i que després ja no tenia forces. El vent, aquell factor de correcció que ens fa, a tots, ser invencibles en segons quins moments a la carretera i, en el mateix punt i en sentit contrari, patir en primera persona la pitjor davallada física. I també el vent, el primer causant de la imatge de Froomey corrent perquè, amb l'ascensió reduïda, el mateix públic es va concentrar en menys quilòmetres.

L'incident del Ventur va posar dos dels favorits al triomf a prova. Des de terra i amb la bicicleta trencada, el campió va arrencar a córrer rere Richie Porte, el seu antic gregari i que ja s'havia incorporat després de menjar-se la moto. Des de darrere, sense forces, Nairo enfilava entre la multitud agafat amb la mà esquerra a una roda de la moto d'assistència. Una infracció, no ho oblidem, molt similar a la que va provocar l'expulsió de Nibali en la darrera edició de la Vuelta en un moment de la cursa molt menys transcendent.