Diu la llegenda que el 1823, durant un avorrit partit de futbol a l'escola de Rugby, Anglaterra, el jove William Webb Ellis va agafar la pilota amb les mans, va arremetre contra els adversaris i va plantar la pilota darrere la línia que marcava el final del camp. Havia inventat un nou joc, el rugbi, i avui el trofeu que es lliurarà al campió del mundial de rugbi de Nova Zelanda que comença el 9 de setembre du el seu nom.

Entre finals del segle XIX i començaments del XX, el rugbi va fer efectiva una invasió en tota regla a Catalunya. Per assegurar l'èxit, va penetrar pel nord i pel sud, amb resultats desiguals, però amb la ferma voluntat d'esdevenir part important de l'esport català per sempre més. Al nord del país, el rugbi és part de l'ADN dels catalans. És l'esport rei per sobre de qualsevol altra disciplina. Va irrompre amb força a finals del segle XIX i de bon començament va anar marcat per l'heroisme dels seus protagonistes, que encara avui són vius en la memòria popular. L'estadi de la USAP de Perpinyà du el nom d'Aimé Giral, mític jugador que va fer l'assaig que va donar el primer títol al club, i que va morir al front durant la Primera Guerra Mundial. L'estadi dels Dragons Catalans de rugbi de XIII es diu Gilbert Brutus, estrella catalana del rugbi i membre de la resistència contra el nazis que va morir torturat per la Gestapo a Perpinyà el 1944.

Mentrestant, al sud dels Pirineus, un jove anomenat Baldiri Aleu tornava a començaments dels anys vint de Tolosa de Llenguadoc, on havia cursat estudis de veterinària, amb una idea fixa. Havia descobert un joc magnífic i estava decidit a impulsar-lo aquí. El rugbi a Catalunya al sud dels Pirineus està documentat des del 1911, però el 1921 Aleu fundava el primer club de rugbi de Catalunya i de l'Estat espanyol, la Unió Esportiva Santboiana, que enguany fa 90 anys (per cert, ho celebraran amb un partit contra el Munster irlandès, el dissabte 10 de setembre). El 1922, l'incansable Aleu publica a La Veu de Catalunya un manifest titulat: “Entorn del foot-ball rugby.” La resposta és sorprenent. Els clubs comencen a sorgir com bolets arreu del país i es crea aquell mateix any la Federació Catalana de Rugbi (FCR). És l'època daurada del rugbi català al sud dels Pirineus. La selecció nacional comença a rodar el 21 de maig del 1923 en un matx contra el Tolosa Lalande Olympique al camp de l'hipòdrom de Can Tunis, amb resultat 0-9. A partir d'aleshores els partits de la selecció catalana són habituals, contra combinats anglesos, francesos, occitans i italians.

En pocs anys, Catalunya es guanya un lloc en el rugbi europeu, fins al punt de ser un dels membres fundadors de la Federació Internacional de Rugbi Amateur, la FIRA, a París el 1934, juntament amb França, Itàlia, Alemanya, Txecoslovàquia i Romania. La reacció espanyola va ser ferotge i, tot i que les gestions catalanes van permetre que la federació espanyola s'incorporés a la internacional, Catalunya va ser expulsada de les competicions estatals. El resultat va ser l'oposat a l'esperat pels espanyols: el rugbi català es va enfortir encara més amb una lliga catalana molt potent. La selecció nacional continua disputant partits de manera habitual i amb gran èxit de públic. El matx contra Itàlia a les Corts, per exemple, arriba a convocar més de 20.000 espectadors al camp de les Corts el 1934.

Les protestes espanyoles són permanents, però l'estatus internacional de Catalunya sembla consolidat, fins que l'arribada del feixisme al poder aixafa de manera fulminant l'època daurada del rugbi català. A partir de 1940 la independència esportiva s'acaba i la selecció nacional és obligada a jugar com a combinat de Barcelona. El 22 de febrer de 1941, un decret franquista dissol la FCR, i l'espanyola absorbeix la seva personalitat jurídica internacionalment.

Cal esmentar que també al sud el rugbi va lligat a l'heroisme i la defensa del país, com al nord del país. Durant la Guerra Civil, per exemple, jugadors del Rugbi Club Cornellà van marxar en bloc al front per lluitar contra el feixisme. A pesar del nefast panorama, la selecció catalana se les empesca d'una manera o d'altra per jugar partits de manera continuada durant tota la dictadura franquista.

Amb la mort de Franco i la restauració de la Generalitat, la primera llei de l'esport aprovada pel Parlament als anys vuitanta reinstaura la FCR. La federació intenta retornar a la federació internacional, però no ho aconsegueix. Un temps després, la FCR i la secretaria general de l'Esport de la Generalitat de Catalunya presenten un procediment d'urgència a la cort de París perquè l'entitat fos reconeguda internacionalment. Els fils dels poder espanyol comencen a moure's frenèticament per impedir-ho, legalment o pressionant políticament als països membres de la FIRA. El tribunal de primera instància denega la petició, però la FCR presenta un recurs. Després d'una vista oral, el 2010, en què la federació catalana i l'espanyola exposen els ses arguments, es dicta una sentència inaudita, que es basa en la legislació d'un règim feixista per negar el reconeixement català, i s'aferra a una escletxa legal: que la llei catalana que va reinstaurar la FCR no diu expressament que és la continuadora de la FCR dissolta pel franquisme. La federació ha presentat un nou recurs. Mentrestant, la selecció continua disputant amistosos en espera d'una resolució que serà definitiva i que en justícia no pot ser menys que favorable al reconeixement català. Malauradament, el tema del reconeixement esportiu de Catalunya en l'àmbit internacional no respon mai al concepte de justícia i sí a les pressions polítiques i a les fosques negociacions als passadissos dels jutjats i les federacions internacionals. Si en voleu més detalls, una lectura recomanada és el llibre de Lluís Simon, director adjunt d'aquest diari: Catalunya contra Espanya. El partit interminable, publicat per Cossetània Edicions.