Burt Lancaster, a més d'actor immens, era un atleta, que havia començat com a gimnasta i acròbata. El seu fill Bill, no. No podia ser-ho: la poliomielitis que va contreure de petit li va deixar de record una cama paralitzada. Tot i així, Lancaster, el fill, va arribar a jugar com a primera base en un equip de beisbol infantil. I entrenat pel seu pare, ni més ni menys. Aquella experiència li va servir per escriure un guió que va originar un clàssic del cinema infantil i esportiu: The Bad News Bears, que va dirigir Michael Ritchie i aquí es va titular Los picarones. Era el 1976, el mateix any en què una nena de 14 anys esdevinguda gimnasta perfecta mercès a les seves habilitats i el rigor espartà imposat pel seu entrenador, Béla Károlyi, guanyaria cinc medalles olímpiques, tres d'or, a Montreal. I Los picarones s'erigia en perfecte contrapunt al relat èpic del triomf de Nàdia Comaneci.

La història és senzilla: Morris Buttermaker, un exjugador de segona ara dedicat a netejar piscines, gandul, borratxo i a qui cedeix la seva inconfusible mirada múrria i descreguda Walter Matthau, es converteix en entrenador dels Bears, un destarotat equip infantil de beisbol condemnat al fracàs perquè aplega una colla de desclassats, un batalló de maldestres sense cap talent atlètic, inclosos el típic gras model El Piraña i un parell de mexicans que no entenen una paraula d'anglès. Carn d'assetjament escolar. O “una banda de jueus, hispans, negrates, mariques i un idiota que es menja els mocs”, en definició de Tanner, el més petit de tots i també el més malparlat i busca-raons. Ja es veu que això no és una pel·lícula Disney. Una novetat, perquè fins llavors, el cinema infantil made in Hollywood havia presentat els nens com innocents angelets que fins i tot les malifetes les feien amb bona intenció. Els d'Els picarones són capritxosos, diuen paraulotes, es barallen per qualsevol bajanada i s'assemblen molt més als nens de veritat que les angelicals criatures a cura de la Mary Poppins de torn. I sí, aquestes persones encara sense civilitzar són alhora els misfits, les dianes perfectes per a la burla aliena. El batalló dels maldestres està retratat amb simpatia però sense condescendència. Normal, el guionista era un d'ells.

Els Bears, però, acaben reclutant dos bons jugadors que, contra pronòstic, el faran competitiu i el portaran a la final: Kelly, un aspirant a delinqüent capaç de dir-li a una noia que el sobrepassa en dos caps “tinc una Harley Davidson, no et posa calenta?”, i que es revelarà com el millor batedor del campionat, i Amanda, filla de l'ex de Buttermaker i excel·lent pitcher que estalvia per comprar-se el primer sostenidor.

Les disputes verbals entre la nena, encarnada per una Tatum O'Neal de 13 anys, i Matthau estan per moments a l'altura de les grans comèdies clàssiques de guerra de sexes, l'elecció com a banda sonora de fragments de Carmen de Bizet reforça la comicitat de les escenes de beisbol i el film fins i tot té el mèrit d'esquivar el que en la majoria de pel·lícules esportives és un final feliç, mantenint la coherència amb el seu discurs crític vers la competitivitat ferotge que pares i entrenadors volen imprimir sovint a les cuites esportives de la canalla. Sí, diu la peli, els nens també volen guanyar, però han de competir com a nens, no com professionals o com volen els seus pares. I això pot incloure també no donar la mà al rival que t'acaba de derrotar i ve a oferir-la, sinó engegar-lo i dir-li que es foti el trofeu pel cul i que ja veurà la que li caurà l'any vinent.

Los picarones, combinació perfecta de pel·lícula infantil, cinema esportiu i comèdia sarcàstica, va esdevenir, gràcies a l'innovador còctel, l'atreviment i la gràcia, un èxit rotund. I va passar el mateix amb altres hàbils reformulacions genèriques parides pel Hollywood de finals dels 70 i principi dels 80, de Superman a La guerra de les galàxies, de Tiburón a E.T., de Rocky a A la recerca de l'Arca Perduda, de La nit de Halloween a Alien, d'Encontres a la Tercera Fase a Blade Runner, d'Aterriza como puedas a Desmadre a la americana. Cadascun d'aquests films va esdevenir un estàndard, un motlle per a molts altres que han vingut després, i que tres dècades i mitja més tard, encara es fan servir. Si ho dubten, revisin la cartellera.

Los picarones va generar dues seqüeles gairebé immediates, ja sense Matthau, O'Neal ni l'esperit i l'enginy de l'original: The Bad News Bears in Breaking Training (1977), de Michael Pressman, i The Bad News go to Japan (1978), de John Berry. Una sèrie de televisió va completar l'espremuda mercantilista. Però, continuacions oficials a banda, els Bears han generat multitud de còpies, que, com les d'aquells altres estàndards esmentats, sovint han acabat banalitzant, quan no directament desvirtuat, l'original.

El paradigma és Somos los mejores (1992), de Stephen Herek, adaptació del format al terreny de l'hoquei. Aquí, l'entrenador que aprendrà el valor del joc per sobre del de la victòria és Emilio Estévez, a anys llum, pobre, de Matthau, i els nens estan perfilats com clons que deixen anar frases intercanviables o, en el millor dels casos, com arquetips purs i durs. L'humor no és infantil, és dolent, la corrosivitat ha estat substituïda per una èpica de manual, i, per descomptat, s'ha esborrat qualsevol rastre de llenguatge barroer. Sí, ho han endevinat: la produeix la Disney, fagocitant i adaptant als seus esquemes el film anti-Disney per excel·lència. L'esterilització, a més, va funcionar: Somos los mejores també va tenir seqüeles, i la companyia de l'oncle Walt va repetir la fórmula a The big green (1995), de Holly Goldberg Sloan, aquí estrenada en vídeo amb el títol de Somos los peores (que la gent ha de saber què lloga quan va al videoclub), i on l'hoquei és substituït pel futbol, i Estévez per Steve Guttenberg. La competència, l'Amblin de Spielberg, va replicar amb un altre còmic presumpte i en decadència, Rick Moranis, a Pequeños gigantes (1995), de Duwayne Dunham, on la gràcia és veure els nens, convertits en poca cosa més que bufons baixets, jugant a futbol americà.

La còpia que més s'ha acostat a l'esperit juganer dels primers Bears ha estat Un entrenador genial (2005), de Jesse Dylan, en què Will Ferrell, aquest sí un còmic de primera, assumeix la preparació de l'equip de futbol on ha anat a parar el seu fill després que l'entrenador del conjunt on jugava el nen se l'hagi tret de sobre. El conflicte rau en què aquest és el mateix avi del nen, un Robert Duvall divertidíssim, i el xoc entre Ferrell i el seu hipercompetitiu pare a la ficció és el millor del film, en què les proporcions del còctel original es modifiquen, de manera que l'entrenador acapara el protagonisme i els nens no passen de ser secundaris simpàtics. Al capdavall, el crio protagonista és Ferrell, que repeteix el seu habitual rol peterpanesc, com marquen els cànons de la denominada nova comèdia americana (NCA), de la qual Ferrell i Judd Apatow, productor de la funció, són naus capitanes. L'únic precepte de l'NCA que Un entrenador genial vulnera és el de l'ús d'un llenguatge ferotgement groller, aquí desterrat perquè el film sigui per a tots els públics. És això, a més de les proporcions del còctel, el que l'allunya dels Bears originals. En l'era daurada de la correcció política, també els apòstols de la comèdia gamberra capitulen de tant en tant.

Per això la gran notícia que suposa Una pandilla de pelotas (2005), el remake orquestrat per Richard Linklater de la pel·lícula del 1976, i la millor de les conseqüències del clàssic. La intel·ligent i alhora respectuosa actualització opta pel camí contrari al de les còpies anteriors: en comptes de suavitzar el llenguatge, Linklater i els guionistes entenen que la gràcia i la força subversiva de l'original radicaven precisament en l'ús d'un vocabulari procaç, i també que aspectes que el 1976 podien resultar escandalosos, com la presència de la nena en l'equip, l'entrenador borratxo o moltes de les grolleries, 30 anys després han perdut força revulsiva. I, en conseqüència, eleven l'aposta i afegeixen un nen paraplègic, insults –molt més elaborats, a més–, escatologia i referències sexuals: els uniformes de l'equip els patrocina un puticlub, les treballadores del prostíbul fan d'animadores i la mare d'un dels jugadors no para fins a endur-se al llit Buttermaker, reinventat aquí amb encert per Billy Bob Thornton amb aquell rostre que té de menfotista canalla.

El valor del film rau en què rere l'allau de procacitats i la cascada de gags –puntuats de nou amb traces de Bizet, però aquest cop també amb apunts rockers–, tornen a bategar amb força tant la sang dels personatges com el missatge antiolímpic i, en el fons, profundament humanista. Els Bears que es va inventar aquell Lancaster esguerrat ens segueixen recordant tot allò que no val la pena sacrificar per la victòria. Amb la infantesa, allò que es va perdre la Comaneci, al capdavant de la llista. Definitivament, si com a entrenador dels seus fills prefereixen Károlyi a Buttermaker, és que ni tenen cor ni sentit de l'humor.