L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, s'ha cobert de glòria cedint a les peticions de l'alta burgesia barcelonina i dedicant un carrer de la ciutat –l'avinguda de l'Estadi– a un còmplice del franquisme, Joan Antoni Samaranch. Amb aquesta decisió engreixa la nòmina d'impresentables que figuren en la llista de carrers de la capital catalana.

El general Espartero, per exemple, forma part del nomenclàtor de Barcelona amb un dels seus títols nobiliaris, el de duc de la Victòria. Espartero es va fer famós per la frase en la qual assegurava que calia bombardejar Barcelona com a mínim un cop cada 50 anys. Això no va pas ser només una sortida de to del militar espanyol. El 1842, durant la seva regència, ho va complir fil per randa com a resposta a l'aixecament popular per les seves polítiques lliurecanvistes. Un dels carrers més coneguts de la ciutat està dedicat a Ferran VII, rei d'Espanya de l'entranyable llinatge dels Borbons, que tant ha fet per a Catalunya durant i a partir de la guerra de Successió. I tampoc no podem oblidar alguns il·lustres noms més nostrats, com ara els de tots aquells catalans que van formar part de la Lliga Nacional Antiabolicionista, institució que defensava l'esclavatge a Cuba. Parlem, entre d'altres, de Josep de Letamendi, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Francesc de Paula Rius i Taulet... Tots ells, per a vergonya de barcelonins i catalans, tenen dedicats carrers o places a la capital de Catalunya.

Samaranch és, doncs, un més d'aquest club. La petició perquè rebés el nom d'un carrer de Barcelona la va fer Manuel Carreras Fisas, expresident del Círculo Ecuestre, exvicepresident del Palau de la Música Catalana i actual president de la Fundació Sport Cultura Barcelona. Al Partit Popular li van faltar cames per fer-se-la seva i, finalment, CiU, el partit que fa menys d'un any demanava la majoria absoluta per liderar el país cap a l'autodeterminació, l'ha avalada.

Si Trias m'ho hagués consultat a mi, posem per cas, li hauria suggerit uns quants noms abans que el d'un feixista. Com que el carrer dedicat a Samaranch és a l'anella olímpica de Montjuïc, se m'acut que l'alcalde de Barcelona podria haver-hi posat el nom molt més escaient de Miquel Poblet, el millor ciclista català de tots els temps fins que Purito Rodríguez ho desmenteixi. Poblet, mort aquest mateix any, va aconseguir alguns dels seus millors èxits en aquesta muntanya, ja que hi va guanyar unes quantes vegades l'etapa de la Volta a Catalunya que hi finalitzava.

La llista d'esportistes catalans que podrien tenir, i no tenen, un carrer a Barcelona podria continuar amb els següents noms: Antoni Ramallets (Barcelona, 1924-2013), el millor porter de la història del Barça. Va defensar 15 temporades la samarreta blaugrana i va ser cinc cops el porter menys golejat de la lliga espanyola. Maria Antònia Simó (Barcelona, 1915-2007), pionera de l'escalada a Catalunya i a la resta de l'Estat. Va trencar les barreres de gènere en un moment en què el paper de les dones quedava relegat a les feines domèstiques. Jep Desclaux (Cotlliure, 1912-1988), un dels millors jugadors de la història de la USAP. Va ser campió de França amb el club de Perpinyà com a jugador (1938) i com a entrenador (1944) i capità de la selecció francesa set de les deu vegades que hi va jugar. Dóna nom a una de les grades de l'Aimé Giral.

De noms en sortirien molts més, i caldria que els refresquéssim a alguns dels nostres dirigents polítics. L'únic de positiu de la proposta de Trias és que a l'avinguda escollida no hi ha habitatges, de manera que ningú tindrà el deshonor de viure en un carrer d'una persona que aixecava la mà dreta enlaire.