El sorteig de Champions confirma que les pors són lliures i no hi ha manera de superar-les si es prefereix viure condicionat pel pànic. Si ets culer, deu ser que alguna força sobrenatural t'aferra als tòpics trets de personalitat col·lectiva que han llastat amargament l'entitat en el curs de la història. Porucs de mena, sense atendre més enllà de les pulsions viscerals, sense cap fred per a l'anàlisi de la realitat recent. L'equip, com recordava Bravo en el seu comiat, ha guanyat vuit dels darrers deu títols en dansa i el formidable registre s'entoma com rutina d'oficina, sense donar-li valor ni sotmetre'l a anàlisi. Tens el millor jugador del món, acompanyat per una admirada orquestra que toca el repertori de memòria, i t'entra indefectiblement el tremolor de cames en flagrant contradicció quan toca el Manchester City. Quina paradoxa. És la competència al complet la que hauria de patir, en tot cas. Els has derrotat quatre vegades en dos anys i saps, si mantens el mínim cap fred, que catalans i anglesos, per aquest ordre de classificació, superaran la primera fase. Però no, l'aposta lògica resulta massa fàcil i d'alguna manera ens hem de complicar l'existència, fet que demostra que una llarga dècada d'hegemonia no ha estat capaç d'alterar aquests esveraments irracionals característics de l'ànima blaugrana. Si cal, i a diari en tenim exemples, podem complicar el panorama a tomb de qualsevol minúcia. Ara resultarà que l'entrenador del màxim rival és un enemic que ens vol mal més enllà del seu legítim desig de guanyar. Al cap i a la fi, són els mateixos citizens criticats per l'escassa prestació en les semifinals contra el Madrid, i ni Guardiola és capaç d'obrar miracles instantanis amb un nou sistema de joc que requereix temps i rodatge. Tant se val, temença, basarda i certa covardia que molesta per insistent. Si ara no ens convertim en valents, decidits i convençuts en les pròpies forces, mai arribarem a gaudir d'una posició que ens permeti eradicar fatalistes i danyoses maneres de sentir.

Marxa un porter perquè la competència al lloc no podia resistir més de dos anys i ja ens en penedim. Els irredempts imaginen un parell de recitals de Bravo que barrin el pas. Uns l'haurien mantingut a disgust, d'altres exigeixen més diners de traspàs quan l'entitat, prou ho demostra en cada operació, sembla incapaç de vendre car. Per no variar d'irracional comportament, es projecten de nou sospites sobre el sorteig i les facilitats ja habituals que gaudeixen els blancs quan només hi ha dos camins per superar tan avorrida tònica. O denuncies el format i esbrines si, en efecte, existeix voluntat d'afavorir el Madrid o prescindeixes de tanta fanfàrria per llançar el missatge al món que, sí senyor, el Barça és l'enemic a batre i es mostra segur, confiat i orgullós del seu potencial. Si posen obstacles, no queda més remei que superar-los sense excuses. Que per això vivim, malgrat tota mena de consideracions a peu de pàgina, la millor etapa de tan perllongada trajectòria. Deu ser que estem còmodes en l'excusa, disfressats de ploramiques que se sent víctima eterna. Per sort, quadre tècnic i plantilla escapen d'aquesta dissortada pauta de conducta. Si no fos per ells, ni sortiríem de casa, paralitzats per aquestes incomprensibles, atàviques pors de les quals tant costa desempallegar-se.