Estat de xoc

Si en lloc de l'ino­fen­siu Schalke 04 –que quan el veus jugar no pots evi­tar de pen­sar que si s'ajun­tes­sin uns quants entu­si­as­tes miners de la conca del Ruhr pot­ser ho farien millor– en la Cham­pi­ons els hagués tocat un equip amb cara i ulls, avui a la planta noble del Ber­nabéu hi hau­ria acu­mu­lats més calçotets bruts que en un congrés de caga­ners de pes­se­bres vivents. Segu­ra­ment.

Diuen que el fut­bol és un estat d'ànim, i ells estan molt tocats i ara era el moment just per ensor­rar-los defi­ni­ti­va­ment. Una llàstima. El que sí que és evi­dent, però, és que al club fun­dant pels ger­mans Padrós impera el des­con­cert més abso­lut. Ningú no s'explica com no van ser capaços de gua­nyar a casa un Vila-real que, tot i que havia jugat entre set­mana l'Europa Lea­gue i que va sor­tir amb una ali­ne­ació far­cida de suplents, si Car­leto, com li diuen ara (què lluny que ens que­den aquells dies en què Don Carlo era lloat per la seva capa­ci­tat de ges­ti­o­nar el ves­ti­dor i el seu sen­tit comú tàctic...), no hagués tret Isco i hagués posat Illarra pro­ba­ble­ment s'hau­ria aca­bat empor­tant els tres punts; ni la inca­pa­ci­tat supina per treure res de posi­tiu con­tra un Ath­le­tic amb l'auto­es­tima pels núvols després de la victòria con­tra l'Espa­nyol, en un par­tit, però, molt exi­gent i que va supo­sar un des­gast molt con­si­de­ra­ble per a l'equip de Val­verde.

No hi ha res­pos­tes. Imme­di­a­ta­ment després de la der­rota, Jorge Val­dano, el filòsof, feia aquesta anàlisi tex­tual als micròfons de la Cadena SER: “Ni Cris­ti­ano és Cris­ti­ano, ni Ben­zema és Ben­zema, ni Bale és Bale.” Massa sim­ple. Cap frase engi­nyosa/empa­la­gosa de Val­danágoras man­lle­vada d'algun manual tro­nat de filo­so­fia. Tòpics. Tensió. Ner­vis. Molts ner­vis. El clàssic els fa pànic: Messi, Suárez, Ney­mar... La set­mana ha estat dura. El senyor Pérez Rodríguez visi­tant els jut­jats i tra­ient foc pels quei­xals. Estat de xoc.

Paral·lela­ment... Oh, mon Dieu!, nosal­tres som líders en soli­tari en la lliga, amb més gols a favor (76) i menys en con­tra (16) que cap altre equip i amb Leo Messi com a pit­xitxi; a més, ja som fina­lis­tes de la copa després de superar un molt bon equip, el Vila-real (amb els titu­lars i no com al Ber­nabéu, per­me­tin-me que insis­teixi) per un glo­bal de 6-2 i tenim l'eli­mi­natòria vital dels vui­tens de la Cham­pi­ons molt ben enca­rada. Cer­ta­ment, tot crida a l'eufòria.

Però de la mateixa manera que l'endemà de la des­feta d'Ano­eta vaig escriure que no em resig­nava a no gua­nyar la Cham­pi­ons i que em vaig mani­fes­tar com­pren­siu amb l'enso­pe­gada con­tra el Màlaga que, en cap cas, em pro­vo­cava una falta de con­fiança, ara, quan escolto la paraula tri­plet em ve de gust fer el que en podríem dir un Duran i Lleida (ja saben, quan va escriure allò de: “Sento la neces­si­tat de dir-ho”, abans de car­re­gar con­tra el jutge Vidal) i, molt modes­ta­ment, però amb la mateixa rotun­di­tat, sento també la neces­si­tat de dir que és jus­ta­ment ara quan hem de tocar de peus de terra i fugir de fal­sos deli­ris.

Ells es refa­ran, recu­pe­ra­ran lesi­o­nats i ja veu­rem qui remena les boles en el pro­per sor­teig de la Cham­pi­ons. I nosal­tres, per començar, hauríem de ser cons­ci­ents que si con­tra el City juguem com ho vam fer al Madri­gal i en la pri­mera part d'ahir con­tra el Rayo, hau­rem com­prat la lote­ria sen­cera per aca­bar la nit deso­lats i amb plors. No abai­xem la guàrdia. Ara, no.