En la campanya electoral per a la presidència del FC Barcelona de 1973, Agustí Montal va emprar l'eslògan “El Barça és més que un club”, frase encunyada pel seu predecessor, Narcís de Carreras, i immortalitzada per Manuel Vázquez Montalbán en el seu famós article “Barça, Barça, Barça” (Triunfo, 1969).

Agustí Montal Costa, membre de la junta directiva de Narcís de Carreras, es va convertir en president del club en vèncer Pere Baret en les eleccions del 1969, garantint així certa continuïtat; una bona notícia per a un defensor del simbolisme identitari del FC Barcelona com era Vázquez Montalbán.

Preguntat pels dos candidats, el periodista barceloní va respondre que Montal reconeixia el Barça com una de les dues institucions amb més significació social del país i com un símbol del catalanisme oprimit pel règim franquista. A més, la candidatura del seu adversari, Pere Baret, estava integrada per representants dels sectors més immobilistes i per tecnòcrates aliens a la història del club (“Vázquez Montalbán president del Barça?”, a Oriflama, 1970). No és casual que el flamant president fos fill d'Agustí Montal Galobart, president del club entre 1946 i 1952.

En la seva anàlisi de les eleccions de 1973, Montalbán es va fixar en el suport econòmic de Montal (Banca Catalana i el Banc Condal) i en la polèmica mediàtica entre la crítica Revista Barcelonista i l'oficialista Barça. Tanmateix, va agrair tant a Montal com a Casacoberta la defensa de la participació de tots els socis en les eleccions, i no tan sols la dels compromissaris. Finalment, Montal va aconseguir mantenir-se en el càrrec gràcies al fitxatge de Johan Cruyff. Però va haver d'endarrerir els comicis, previstos per al mes de juny, tot esperant que l'arribada del jugador holandès capgirés la trajectòria de l'equip, tal com va succeir (“Todo el poder para los socios”, a Triunfo). Un cop reelegit, Montalbán va trobar cert paral·lelisme entre la presidència de Montal pare, marcada per l'arribada de Ladislau Kubala, i la del fill, artífex de la incorporació de Cruyff a la plantilla blaugrana (“El Barça i la reeducació electoral de les masses”, a Serra d'Or, 1974).

En plena celebració del 75è aniversari del club, Montalbán va fer palès com la composició política i social de la junta directiva de Montal –la burgesia catalana regionalista i liberal– responia a la significació nacional que el públic atorgava al club. Per això es podia afirmar que la massa social barcelonista se sentia representada pels seus dirigents (“El Barça: Bodas de diamante”, a Triunfo, 1974). La nota de premsa publicada pel club en protesta per l'escandalosa expulsió de Cruyff a La Rosaleda va ser un clar exemple d'aquesta confluència, atès que denunciava obertament el centralisme federatiu i el dèficit democràtic de les institucions del futbol espanyol (“Reacción unánime en favor de la nota del club”, a Barça, 1975).

Ara bé, per Vázquez Montalbán, l'absència de la junta directiva en l'enterrament d'Antonio Cabestany, secretari del Barça durant la Segona República, es contradeia amb el catalanisme professat per Agustí Montal. Era una actitud típica de la transició democràtica que posava entrebancs a la recuperació de la memòria històrica del club. A més, el club estava disposat a pactar amb el president de la Federació Espanyola de Futbol, Pablo Porta, un personatge amb un tèrbol passat franquista (“El Barça no estaba”, a Catalunya Express, 1977).

Els mals resultats en la lliga, així com el conflicte de Rexach i Marcial amb l'entrenador, van obrir una greu crisi esportiva i social en el club. Montal va intentar recuperar el suport de l'assemblea de socis amb una decisió que reforçava la identitat catalanista del club: la reivindicació política de l'Estatut de 1932 per a Catalunya. A més, va promoure Raimon Carrasco, que disposava també del vistiplau de Jordi Pujol, com el seu successor natural (“Catalunya es una fiesta”, a Triunfo,1977). Montalbán va atribuir les connexions entre Pujol i el Barça no tant a una afinitat ideològica amb la junta de Montal, sinó més aviat a un esperit democràtic i nacionalista compartit (“Cien años de azulgrana: entrevistas a la sombra del Camp Nou”, Proa, 1999).

Contra tot pronòstic, Carrasco va renunciar a la candidatura, un fet que, juntament amb la retirada de Cruyff, va provocar un daltabaix institucional i esportiu que va desembocar en l'elecció de Josep Lluís Núñez. Montalbán va considerar aquesta victòria com la fi d'un projecte que aspirava a recuperar el sentit històric del club; un procés iniciat en plena postguerra i consolidat a les acaballes del franquisme gràcies a la feina d'un grup de joves nacionalistes moderats, com era el cas d'Agustí Montal (“El Barcelona F.C.: algo más que un club”, a Sport International, 1987). Sota la seva presidència “havien entrat a les grades la música i les banderes de la democràcia consagrant un club interclassista i catalanista” (“Un presidente y una teoria”, a El País, 2003).