500 roses, 500 espines

Ber­nabéu, ter­ri­tori Messi. Difícil tro­bar un estadi que motivi més la bèstia. Només cal mirar els ulls del 10 cada cop que visita la casa blanca. Pura con­cen­tració, mirada letal. Olora sang. Sig­ni­fi­ca­tiu també mirar els ulls dels afi­ci­o­nats madri­dis­tes cada vegada que l'argentí con­nec­tava ahir amb la pilota. Cares de pànic, mira­des de ter­ror. Lògic. Allà no han vist cap fut­bo­lista rival que els hagi tor­tu­rat tant. Cla­va­des en la memòria tin­dran durant anys grans nits de Messi i del Barça com la d'aquell 0-2 en aque­lles semi­fi­nals de la Cham­pi­ons del 2011 o el mític 2-6 del 2009 en la lliga. I ara, també la nit d'ahir. Allà tots recor­da­ven per­fec­ta­ment encara el hat-trick de l'astre argentí d'aquell 23 de març del 2014. Aquell trio de gols, amb victòria blau­grana per 3-4, havia estat l'última vegada que Messi havia mar­cat en un clàssic. Ahir va repe­tir. Sis par­tits després. Quan l'equip més el neces­si­tava. Messi vol aquesta lliga.

Con­tra la Juve el bar­ce­lo­nisme va veure un Messi frus­trat. Ahir va veure el Messi de les grans nits. El Messi líder. El millor fut­bo­lista del món. Colos­sal en els dos gols i sen­sa­ci­o­nal en tota la resta. Per lide­ratge, per joc gene­rat, per talent, per tot. Gran Messi.

Ell va ini­ciar la jugada de l'1-1 amb una asso­ci­ació amb Bus­quets, aquest va con­nec­tar amb Raki­tic. El croat va cen­trar per baix, Suárez va dei­xar pas­sar la pilota i Messi hi va posar la música. Con­trol ori­en­tat dins l'àrea, dri­blatge a Car­va­jal en un pam de ter­reny, rema­tada a l'esquerra de Key­lor i bar­raca (32').

Ni el cop de colze inten­ci­o­nat de Mar­celo, ni les pun­ta­des de Case­miro van fre­nar la bèstia. Tots dos van merèixer l'expulsió, però només Ser­gio Ramos va veure la ver­me­lla per una duríssima entrada amb els tacs per davant en el minut 32 de la segona mei­tat. El Madrid estava des­bor­dat amb l'argentí. El Madrid, tot ràbia, tot duresa; Messi, tot art, tot ale­gria. La sang que li va pro­vo­car l'agressió de Mar­celo el va des­con­nec­tar durant uns minuts en la pri­mera part. Una petita treva. Messi ahir estava endo­llat. Par­tidàs. Ho va fer tot. Va mar­car, va gene­rar, va pro­vo­car que el Madrid es quedés amb deu i seu va ser el gol de l'èxtasi. Gol apoteòsic en el minut 92 per gua­nyar el clàssic i per obrir un nou esce­nari en una lliga que torna a estar oberta. Sergi Roberto va cre­uar tot el camp, Jordi Alba va cen­trar enrere i Messi va con­nec­tar una rema­tada amb l'esquerra ajus­tada al pal per superar Key­lor per segona vegada (2-3, 92'). Al con­tra­a­tac i en l'últim sos­pir, com li agrada al Madrid. La cele­bració, tra­ient-se la samar­reta i mos­trant-la al rival, de traca. Mana Leo.

Amb els dos gols d'ahir, Messi ja en suma 500 amb el Barça. Aviat està dit. Xifra de boge­ria. L'argentí acu­mula també 47 gols en 46 par­tits aquesta tem­po­rada i 31 ja en la lliga. Rei de reis i rei de clàssics. Leo ha mar­cat 23 gols en els 34 clàssics que ha jugat [16 en 22 cara a cara en la lliga con­tra l'etern rival]. I ni més ni menys que 14 gols ja al Ber­nabéu. Sen­zi­lla­ment, el millor.