Barça

ALBERT FERRER

JUGADOR DEL FC BARCELONA (1990-98)

“Quinze dies després encara patia”

“Havia estat malalt, havia pres medicació i em va tocar passar el control antidopatge. Em va entrar una paranoia i pensava: «I si dono positiu i ens treuen la copa d'Europa?» Veia el titular: «El positiu de Ferrer deixa el Barça sense títol.» Al final, no va passar res”

Cruyff mai va enganyar ningú. Després de la lesió em va dir que si em recuperava, tornaria a jugar, i així va ser
De vegades Cruyff em feia fer un marcatge a l'home. Ho vaig fer amb Mancini. Em deia: “Tu avui no jugues, però ell tampoc”
Cruyff era un geni. Sincer, directe, exigent, trencador. Ens tornava bojos, però ens va ensenyar tant...
El gol de Bakero a Kaiserslautern el vaig veure mig sedat a l'UCI d'un hospital, m'acabaven d'operar del genoll

Albert Ferrer va néixer a Rubí el 6 de juny del 1970. Li deien el Chapi, tot i que mai ha quedat gaire clar per què. Va arribar d'infantil al planter i va jugar al Barcelona Atlètic tres temporades; el gener del 1990, va ser cedit al Tenerife, on va a jugar quinze partits i va resultar decisiu per aconseguir la permanència dels canaris en donar l'assistència del gol a Riazor que va permetre la salvació de l'equip. Va tornar al Camp Nou, i Johan Cruyff sempre va confiar en ell. Amb el dream team, ho va guanyar tot com a lateral dret. Titular a Wembley, un mes després de guanyar la primera copa d'Europa va formar part de l'equip olímpic que va ser or en els Jocs de Barcelona 92. Internacional 39 vegades, va jugar dos mundials, el dels EUA 94 i el de França 98, i si no va estar en l'Eurocopa 96 va ser per culpa d'una peritonitis. Quan va deixar el Barça, va fitxar pel Chelsea, on va jugar cinc temporades i va ser escollit millor defensa de la Premier en el seu primer any. Ha entrenat el Vitesse, el Còrdova i el Mallorca. Està casat, té dos fills, viu a Premià de Dalt i mentre espera ofertes per tornar a entrenar, fa de comentarista per a Sky Sports a Anglaterra.

Si pensa en Wembley 92, què li ve al cap?
Uf, que vam ser molt feliços, vam ser campions d'Europa! I que vam fer molt feliç molta gent. Sobretot això, l'alegria de la gent. I que ha passat molt de temps, no? Molts anys, moltes coses. I en el que va costar arribar a aquell partit, i penso en Mancini...
Anem per parts. Vostè va culminar un 92 excepcional, però si li haguessin dit el dia de Kaiserslautern… hi hauria cregut?
Bé, aquell dia gairebé no m'assabentava de res. Estava a l'UCI d'un hospital, m'acabaven d'operar del genoll. M'havia trencat els encreuats i alguna cosa havia anat malament amb l'anestèsia i els metges van dir a la meva mare que no em deixés dormir, però jo em moria de son. Així que allà estava, mirant el partit amb la meva mare al meu costat: “Albert, no t'adormis.” I l'equip perdent. Encara sort que va marcar José Mari! Però l'operació va anar molt bé i recordo que l'endemà van venir els de l'Sport a l'hospital. Els vaig dir que jo, a Wembley, hi arribava i que als Jocs, també. I hi vaig arribar.
O sigui que va veure el gol de Bakero a l'UCI.
Sí, sí, amb molts calmants i sedat a l'UCI d'un hospital. Fatal. S'ho pot imaginar.
I va arribar a Wembley, però justet. Va témer que Cruyff el deixés fora?
No, perquè Johan amb mi sempre va ser molt clar. Bé, crec que Johan mai va enganyar ningú. A mi em va dir que si marxava a Tenerife i treballava, m'esforçava i posava actitud, tornaria al Barça. Vaig jugar quinze partits en la segona volta i vaig tornar. I em va dir: “Si et recuperes, tornaràs a jugar”, em vaig recuperar i vaig tornar a jugar. Però abans de la final vaig tenir un altre problema...
Es va posar malalt.
Si, vaig agafar una gastroenteritis dos dies abans i em vaig posar fatal. Però fatal. Després del que havia treballat per recuperar-me, jo tenia clar que jugaria. El metge em va donar unes pastilles i em va passar.
Què recorda del partit?
Que la Sampdoria era un gran equip. Ara parles de la Sampdoria i la gent pot pensar que es tracta d'un equip de segona fila. Però llavors… Era un gran equip. Tenien el porter de la selecció italiana, Pagliuca, Vierchowood, Lombardo, Toninho Cerezo, que era un tros de futbolista, Vialli, Mancini… Havien estat dues vegades campions d'Itàlia al davant del Milan, la Juve… Aquell era un gran equip! En el partit hi va haver moments que vam patir molt, no va ser gens fàcil, ens vam haver de treballar molt la copa.
Li va tocar marcar Mancini o em falla la memòria?
Sí, de vegades Cruyff m'ordenava marcatge a l'home. Juan Carlos i jo solíem ser els especialistes i aquell dia em va tocar Mancini. No ho fèiem gaire, però de tant en tant venia i et deia: “Chapi, avui no jugues, però l'altre, tampoc.” I ja sabies que no tocaries la pilota i que et tocava seguir un jugador per tot el camp.
Com era Cruyff?
Un geni. Sincer, directe, exigent, trencador. Amb ell va canviar tot. Ens tornava bojos, però ens va ensenyar tant! Era dur, però era un geni. I molt afectuós. Jo, ara, amb el temps, el recordo molt afectuós. Almenys amb mi.
Què recorda del partit?
Com de tibant va ser el camí cap al camp, no va ser un dia normal. Això sobretot. Després, detalls. El gol que va tenir Julito, un parell d'aturades de Zubi, la falta del gol. No gaire, la veritat, tinc molt mala memòria. Va marcar Ronald i vaig pensar: “Quant queda?” I quan vaig veure que sortia Tali em vaig dir. “Uf, això no se'ns escapa.” Del final no recordo gaire cosa, l'alegria, recordo ser molt feliç, quan vam pujar a la llotja; la imatge allà dalt, les grades amb la gent del Barça… Buf, va ser l'hòstia.
I de la festa al vestidor?
Quina festa? Si em va tocar dopatge! Miri, jo quinze dies després de la final encara estava espantat.
Perdó?
Sí, com ho sent. Va acabar el partit, vam pujar a la llotja, ens vam posar la medalla, vam recollir la copa, vam baixar molt contents, va venir Naval, crec, i em va dir: “Al control antidopatge.” I quan vaig tornar al vestidor ja no quedava ningú, ni festa, ni res. I, a més, a mi em va venir una por enorme perquè vaig començar a pensar: “I si el doctor s'ha oblidat d'apuntar la medicació que m'ha donat i apareix que he pres ves a saber què, dono positiu i ens treuen la copa?” Jo veia un titular: “ El positiu de Ferrer deixa el Barça sense títol.” Sabia que no, que no hi havia dopatge, que era impossible, però, jo que sé! Em va entrar una paranoia! Vaig estar dues setmanes patint! Com que no havia patint prou en el partit...
I com va acabar?
Estava ja concentrat amb la selecció olímpica i trucava cada dia al club: “Sabem alguna cosa?” Fins que un dia em van trucar: “Han arribat els resultats.” I aquell dia vaig dir: “Perfecte, som campions d'Europa.” I em vaig treure un pes de sobre que no vegis. Però vaig passar deu dies...
I poc després, els Jocs Olímpics.
Increïble. El 92 és inoblidable. Però és una altra història.
Què queda del ‘dream team'?
Records, emocions, afectes, amics. Anys que no tornaran, però que ens acompanyaran tota la vida. No només als que vam jugar, crec que a tota una generació. És el més maco. El dream team és una història que per a molts va mes enllà del futbol.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.