Va començar a sortir el rumor d’en Pau [Campos]. I al cap d’un mes es confirma que sí, que marxa, tot i que no se sap on. Llavors em ve a buscar en Jesús Mach, el director esportiu del club amb independència de la nova junta. És el que marca l’estil del joc... Ens trobem, perquè han de sondejar tots els entrenadors, inclosos els que s’hi havien ofert. Ens anem trobant i em demana si en tinc ganes i il·lusió. I, a mi, en això no em guanya ningú. És impossible. Però es troba amb el canvi de junta i, un cop surt la nova tot es precipita, en el bon sentit. Els comenta que soc d’aquí i que he estat aquí i allà, que entenc l’handbol com els agrada a ells... Tot molt ràpid.

No. Per mi, que un repte pugui portar possibles problemes? No ho entenc. Jo ja havia estat en aquest nivell, i en d’altres, i sé què comporta quant a dedicació... L’únic era mirar-ho amb la família, la dona i la nena petita. I en això no hi havia problema. Molta gent em diu: n’estàs segur? Sí, és plata. Hi ha gent amb molt pressupost i haurem de lluitar. Sí, i què? Ho passarem malament? És normal.

No ho he seguit gaire directament, en primera persona. Sí, a través d’en Pau. Ens coneixem molt, tenim moltes afinitats. I parlem d’handbol. No ens demanem ni per la família: només handbol. Sé com juga i com entrena. Conec els jugadors i, ells, el nivell ja el demostraven feia temps, amb treball, esperit de sacrifici i un molt bon entrenador. El club ha crescut a un nivell brutal qualitativament. Tu pots tenir mil fitxes, però si no treballes bé ni tens entrenadors de qualitat... I en un poble de 1.700 habitants, ho han sabut ajuntar tot: quantitat molt gran de fitxes i qualitat molt bona.

Hem parlat molt. No m’ho ha dit directament, però crec que li agrada que sigui jo, una persona com jo. Tenim moltes similituds i veu que el seu projecte seguirà endavant. Som molt semblants i jo al principi estava nerviós, intrigat. Personalment no conec els jugadors, els conec a tots i sé on juguen i com, però no a nivell personal. M’ha transmès una tranquil·litat molt gran el grup, que és molt maco, que són molt bona gent i es porten molt bé. I que són gent molt i molt treballadora. No m’ha donat cap consell en el sentit que a aquest no li pots dir això o que l’altre té aquest caràcter. Al contrari, m’ha dit que hi estaré molt a gust, la gent em tractarà molt bé. Tenim molt bona relació i sé que qualsevol cosa que necessiti m’ajudarà sempre. I al revés, que és mutu.

Són una de les parts més importants de l’equip: la gent que treballa per l’equip. Com menys canvis tingui l’equip, molt millor. Sé que en Pau està molt content de la feina que ha fet en Marc, que he parlat amb ell i molt bé: un noi jove, molt implicat que se segueix formant i busca informació. I amb en Ferri, en Lluís Ferrer. És molt bon noi, coneix molt els altres equips... Les vegades que hem quedat, són molt bona gent. I l’Esther [Cassú, fisioterapeuta] que ens coneixem de tota la vida i quan anava a jugar amb el Garbí i em feia mal ella em curava per poder seguir. L’Arnau, el recuperador, brillant. En Robert amb el tema administratiu. I en Jordi Batlle, que és nou.

És molt important gestionar les càrregues de l’equip. En funció del nivell dels altres equips, què podem aconseguir en cada partit. Et pot donar algun punt més a final de temporada. De 12 anys cap aquí era una categoria que vivia de les constructores i les administracions. Amb la crisi desapareix i, aquests dos últims anys es reverteix. Ara hi ha aportacions importants de diner públic a diversos llocs i, fins i tot, empreses que han perdut la por d’invertir. Nosaltres som cent per cent amateurs, no podem fitxar. El nivell dels altres equips, amb gent professional que només es dedica a l’handbol... Ho hem de suplir amb il·lusió.

Això és una de les coses que em va remarcar molt en Pau quan parlàvem i jo li demanava com era el grup o els jugadors. Em va dir: “No et fallaran mai.” I quan et diu això, fins a la fi del món. On voleu anar? Fins on vulgueu: si estem lluitant cada dia en cada entrenament, cada pilota, cada partit... Ningú ens pot fer cap retret. Si dones el màxim perquè hi tens un tema emocional, t’hi deixaràs la pell. Econòmicament tu depens de la teva feina. Els jugadors no depenen econòmicament de l’Handbol Bordils, hi depenen emocionalment.

No ho sé. Jo sempre he estat d’una manera, i ho seguiré sent perquè no canviaré mai, que on estic m’hi deixo l’ànima. Sigui on sigui. I ara mateix soc del Bordils fins al moll de l’os: faré tot el possible, i una miqueta més, perquè tot surti bé i aporti el màxim. I no només al primer equip, sinó al club. Sí, quan jugava amb el Sarrià, el Barça, que també hi havia jugat... Quan una persona va a totes, al camp contrari, evidentment, no és ben rebut. Això és una lluita de personalitats i a mi m’agrada molt. Saber que, quan era porter, podia guanyar el partit des de la porteria d’una manera activa. Que potser algú, algun dia, pugui treure alguna cosa del passat? Sí, ho reconec.

I en Joan Vilanova... Sí, i tant que hem parlat. Hem fet un munt de reunions. La primera va ser amb els tres capitans: Prat, Ignasi i Joan. Ens coneixem de fa molts anys, soc novell d’entrenador en la categoria i fa cinc anys que entreno. I els vaig demanar ajuda i, ells, encantats i el que necessiti. Després, amb els quatre porters i, evidentment, que són un factor clau des de la meva posició quan jugava i que la treballo molt i de manera concreta. I em van transmetre molt bones sensacions. I també em vaig reunir amb els dos centrals, Xicu Reixach i Sergi Mach: vam fer intercanvi de com jugaven, allò que funcionava i el que creien que podia millorar de sistemes. I després hi va haver una reunió amb tots els jugadors. Crec que la relació serà molt bona, al cap i a la fi tenim el mateix objectiu.

Amb les quatre baixes que tenim: Pedraza, Masmiquel, Mario i Huix... Poca gestió puc fer-hi. L’únic que hem fet amb en Jesús i la junta és què podem fer amb els tres sèniors, que cap quedi coix. I, el tema del trampolí del Bordils? És normal. Som cent per cent amateurs: el que té feina perfecte i el que no, té una oportunitat en l’handbol. Un cop s’ha obert la veda els ha anat bé. En Dalmau a Santander també hi estarà bé, espectacular... Els jugadors hi estan acostumats i no en parlen malament més enllà de la llàstima que un company se’n va.

Sí, en Sergi, ara si no m’equivoco fa deu anys que el conec: vaig ser professor seu a Girona. I, en Jesús, fa molts i molts anys que el conec. En Sergi serà el que vulgui, ell es posarà el límit. Ha de ser un noi important, però tampoc li podem carregar la pressió. Un jugador sol no pot marcar la diferència i ell ha de ser un conductor del grup dins la pista. Ha anat entrant de manera progressiva, va trobar un rol que per la seva edat no li tocava, però el seu caràcter li permet agafar importància.

A la seva zona tenim l’Arnau, en David [Masó] i en Karl [Bogo] que és el que puja del segon equip. Tenen un perfil molt semblant i són els que ens han de aportar un nombre de gols. L’Arnau té unes condicions molt bones i ha de millorar. Perquè en els propers deu anys ha de ser un jugador molt important.

Sí, jo si vols t’ho explico tot [riu]. El joc ha de ser molt i molt dinàmic, amb un ritme espectacular. Més que res perquè tenim un dèficit de quilos molt important. No és negatiu, però ara que estic acabant de veure tots els partits de l’any passat hi ha equips amb tres o quatre jugadors de 100 o 105 quilos. I nosaltres no podem anar al xoc. Haurem de defensar molt bé, recuperar la pilota i ser molt dinàmics per no trobar-nos la muralla al davant. I un cop ens la trobem, haurem de fer una feina sistemàtica per obrir la defensa. Llançament exterior? Molt difícil.

Quan jo jugava, per mi, el número màgic era el 25. Si no te’n fan més tens possibilitats de guanyar, tot i que, pels partits que he vist, hi ha resultats molt i molt baixos. M’ha sorprès molt.

Aquesta és molt bona, tens tota la raó del món. Ara mateix no et sabria dir si hi ha cap porter que s’impliqui en els temps morts. El porter és una figura peculiar, per no dir una altra cosa: estàs sol i no tens ningú que t’ajudi. El tema psicològic és brutal. I necessari. En els temps morts, la relació amb l’altre porter és mitja vida. I només ha d’aturar pilotes, prou. Que no escolten en els temps morts? És veritat.