Una decisió inesperada

Abril del 2011. Guardiola té un problema seriós per formar l’eix defensiu de l’equip, amb Puyol i Milito lesionats, Fontàs massa verd i Abidal malalt. En un primer moment, el tècnic prova amb Busquets i amb Adriano, però en el tram final del Barça-Almeria situa Mascherano al costat de Piqué. I la fórmula el va convèncer, ja que tres dies després, en el Xakhtar-Barça dels quarts de la Champions, aquesta ja va ser la parella de centrals titulars. En aquells moments ningú s’ho imaginava, però Guardiola acabava de canviar per sempre la carrera de Mascherano, que a partir d’aquell moment va passar a ser central titular, formant part de l’onze inicial en la final de la copa contra el Madrid, en el tram final de la lliga i en les semifinals i final de la Champions, la de Wembley, i amb un rendiment superb. En un principi, aquella reconversió havia de ser passatgera, ja que estiu rere estiu la direcció esportiva pentinava el mercat a la recerca d’un central esquerrà, però a la llarga cap dels nouvinguts van ser capaços de millorar el rendiment de Masche. “Si no hagués passat a jugar de central ara no estaria al Barça”, va admetre el 2015 El Jefecito, que tot i així mai va amagar la seva predilecció per tornar a jugar de mig centre. Mai ho va assolir, però el cert és que aquella reconversió li ha permès formar part de la plantilla del Barça durant set temporades i mitja, en les quals ha jugat 334 partits i ha aixecat 18 títols. En el record sempre quedarà la seva feina incansable, la seva enorme capacitat per anticipar-se en les pilotes dividides i els seus tackles salvadors, en especial aquell davant de Bendtner en l’últim minut del Barça-Arsenal corresponent a la tornada dels vuitens de la Champions del curs 2010/11. “Allò em va marcar. La jugada va anar com a anar i al final vam acabar guanyant aquella Champions”, va recordar anys després Mascherano, que mai va dubtar que, possiblement, sense aquell tall miraculós la seva carrera hauria pogut ser molt diferent. “Després dels primers cinc mesos vaig pensar que difícilment estaria al Barça molt de temps, ja que les meves característiques semblaven contràries a tot el que representava el Barça”, va afegir. Masche, però, va trobar el seu espai fins a erigir-se en una peça important del millor Barça de la història. “No surto al camp a gaudir. Jo disfruto entrenant-me i aprenent, però durant els 90 minuts d’un partit pateixo.”

L’hora dels adeus

“És el meu darrer contracte amb el Barça.” Així de taxatiu es va mostrar Mascherano l’octubre del 2016, quan va signar la seva última renovació, després d’un estiu en què va semblar que el seu futur era a la Juve. Luis Enrique, però, va demanar la continuïtat de l’argentí, que finalment va decidir continuar. Les coses, però, no van anar segons el que estava previst, ja que el seu rendiment va disminuir fins a veure’s superat per un sorprenent Umtiti, mentre que en l’aspecte col·lectiu el Barça es va haver de conformar amb la copa. L’argentí, a més, va començar a tenir problemes físics constants. “No hi ha pitjor crític que jo mateix”, va arribar a afirmar, en considerar que no estava jugant bé.

Per tot plegat, quan va acabar el curs, i amb l’adeu de Luis Enrique, es va donar per feta la marxa de Mascherano, i fins i tot es va especular amb l’arribada d’Íñigo Martínez. Totes les especulacions, però, van quedar en no res, ja que, com ja havia succeït l’estiu anterior, l’argentí va seguir. En aquesta ocasió, però, la seva participació ha passat a ser residual, amb l’afegit dels problemes físics. “La realitat és la que és, i no es pot amagar. Al Barça he perdut el protagonisme que tenia els anys anteriors”, va afirmar Mascherano a principis de desembre, deixant entreveure que el seu camí al Camp Nou estava a punt d’acabar. Finalment, ha decidit acceptar l’oferta de l’Hebei Fortune i posar fi a set anys i mig al Barça. Gràcies.