El Barça sabia que el Madrid arribava tocat al clàssic, però potser no es pensava que tant. Els blancs visitaven el Camp Nou amb Julen Lopetegui amb un peu i mig fora del club i van ser atropellats pels blaugrana amb una maneta de gols que sentencia de manera definitiva l’exseleccionador espanyol. El Real Madrid va donar una imatge molt trista, ja que només va jugar a futbol el primer quart d’hora de la segona part, i el Barça no va tenir pietat. La ferida oberta fa setmanes, doncs, es va fer molt més gran, amb uns últims minuts humiliants, per joc i gols, que deixen els d’Ernesto Valverde líders i amb un avantatge de set punts respecte al Madrid.

Valverde va donar continuïtat a l’equip que tan bé havia jugat contra l’Inter en la Champions, i els jugadors, amb l’excepció del primer quart d’hora de la segona part, van donar continuïtat al joc exhibit contra els italians. El Barça va signar una molt bona primera part, en què va ser molt superior a una de les pitjors versions del Real Madrid dels últims temps. Els blaugrana van pressionar la sortida de pilota dels blancs, que no eren capaços de mantenir la possessió, amb jugadors que semblen una ombra del que eren no fa gaire, com Modric i Kroos, dos dels futbolistes que han de connectar la defensa amb l’atac dels blancs i que han aparegut en pocs partits aquesta temporada. Si de cas, en aquell contra la Roma que va provocar que algunes veus s’atrevissin a dir que aquest Real Madrid és millor que el Barça de Guardiola. Els de Valverde recuperaven la pilota amb molta facilitat i la jugaven amb criteri. Des que el tècnic va tocar una tecla i va donar la titularitat a Arthur, els blaugrana juguen molt bé el joc de posició. I tenen més possessió. I ja se sap que quan aconsegueixes ajuntar la pressió, la posició i la possessió, ets imparable.

El Barça ho va ser des de l’inici de la primera part fins al descans, i va aconseguir batre la porteria de Courtois ben aviat. El Madrid no jugava a res. Ni tenia la pilota ni sortia al contraatac. Es limitava a esperar el Barça i a veure-les venir. Els blaugrana tocaven amb paciència. Amb Arthur i amb dos jugadors que han crescut molt en els últims partits, Busquets i Rakitic. Així va ser la jugada del primer gol. Paciència fins que Rakitic va trobar una passada a l’espai cap a Jordi Alba. El del planter va arribar a la línia de fons i va fer la passada enrere que va permetre a Coutinho inaugurar el marcador. La jugada i l’enorme partit que va fer Jordi Alba posa en evidència una vegada més Luis Enrique. Alba és el millor lateral esquerre del futbol estatal i un dels millors del món, i és difícil d’entendre que no vagi a la selecció espanyola només per una qüestió personal.

El gol del Barça, lluny de fer reaccionar el Real Madrid, va provocar que els blaugrana es mostressin encara més superiors i que Luis Suárez comencés a demostrar que, sense Messi, estava decidit a agafar les regnes i també a tapar boques. L’uruguaià va provocar un penal de Varane que ell mateix es va encarregar de transformar. No l’havia assenyalat Sánchez Martínez, que va ser cridat a l’ordre per Hernández Hernández, àrbitre de VAR. El murcià el va veure i va haver d’indicar el que tothom havia vist. Una acció més que convida a reflexionar sobre totes les vegades que els blancs han estat beneficiats pels àrbitres abans de l’aparició del VAR. Només cal veure el que va passar contra el Llevant i ahir al Camp Nou. El Barça va marxar al descans amb dos gols d’avantatge, però amb la sensació que si Messi hagués estat al camp, la diferència hauria estat més gran. Perquè Courtois va evitar un gol d’Arthur i perquè Rafinha no va estar encertat en un parell de contraatacs dels que l’argentí acaba culminant.

L’inici de la segona part va ser ben diferent. Lopetegui se la va jugar. Va fer entrar Lucas Vázquez per Varane, va posar una defensa de tres –amb Nacho, Casemiro i Ramos– i va avançar molt la posició dels laterals –Marcelo i el mateix Lucas Vázquez–. Marcelo va marcar aviat i Modric va estar a punt d’empatar amb una rematada al pal. El Real Madrid pressionava molt més amunt i el Barça no sortia bé amb la pilota, amb més pèrdues del que és desitjable, alguna de les quals –de Busquets i Arthur– en zona de risc. Però va aparèixer Suárez i va tornar a posar les coses a lloc. Ho va fer amb una rematada que va anar al pal en el minut 15. No va ser gol, però va esperonar els seus. Valverde va reaccionar: va donar entrada a Semedo i va avançar la posició de Sergi Roberto per aturar Marcelo i igualar el mig del camp, i poc després va entrar Dembélé. Eren tres defenses blancs contra tres davanters blaugrana. Jugaven sense xarxa i calia aprofitar la velocitat del francès. I així va ser. Dembélé va començar una jugada que Suárez va culminar després d’una passada de Sergi Roberto. Tercer gol, i el Madrid va abaixar els braços.

El Barça va olorar sang i es va llançar a buscar la maneta. Tercer gol de Suárez després de recuperació de Roberto i errada de Ramos. I el cinquè, com sempre, fet per un secundari. Arturo Vidal va recollir el relleu d’Iván i Jeffren.