Joan Baptista Llopis Llopis va nàixer el 20 de maig del 1916, quan el tsar Nicolau II encara manava a Rússia i Europa es dessagnava en la Gran Guerra. Fa 102 anys. I encara és viu, amb el cap ben clar i l’ànima disposada per, devot com és, agrair a Déu l’arribada d’un nou dia. Viu sol, tutelat pels seus fills, nets i besnets, al carrer de Castelló de Carcaixent, a la Ribera Alta, rodejat d’hortes i les senzilles casetes de dues plantes tan característiques del poble. Fa poc hem sabut que Llopis va jugar com a porter sis partits amistosos en el Barça de postguerra. És, per tant, el jugador blaugrana més longeu, segurament amb força distància sobre els perseguidors. En el temps, endarrere queda una biografia que mereix ser contada.

A mitjan novembre passat, la Penya Blaugrana La Safor organitzava a Gandia un col·loqui commemoratiu dels 40 anys de la remuntada contra l’Anderlecht en aquella Recopa finalment guanyada a Basilea. Davant un auditori ple de culers valencians disposats a gaudir de les batalletes explicades per protagonistes com Rexach, Asensi, Tente Sánchez i Torito Zuviría, l’organització tenia preparada una mena de grand finale que va entusiasmar els congregats: l’aparició en escena de Batiste Llopis, fet un gínjol a 102 anys. La Confederació Mundial de Penyes havia descobert, gairebé per casualitat, la figura d’aquest valencià, fins aleshores desconegut i ara encantat d’explicar una de les peripècies distintives de la seva biografia, la referència vital que el distingeix. Remuntem-nos dècades enrere: La família de Llopis era propietària d’horts dedicats a l’explotació de tarongers. A 18 anys, Baptista ja destacava en el juvenil del València quan li va tocar el servei militar en temps de República i suportar de seguida la tragèdia de la Guerra Civil. Acabada la contesa, per anar ràpid, pròrroga dedicada a les armes amb destinació a Barcelona. Ell ho explica així: “Vaig enrolar-me voluntari. Si esperava a 21 anys com em corresponia, es veia a venir que anàvem cap a una guerra i que seria pitjor. En canvi, així, com que tenia carnet de conduir, vaig acabar de xofer d’un alt rang a l’escola de carabiners, sense entrar en batalla. Amb la victòria de Franco, a la meva generació li va tocar repetir la mili, tres anys més.”

Gràcies al futbol, Llopis va ampliar horitzons. Del València va passar al Barça, en companyia de dues promeses més, Llácer i Torres. Ignasi Llácer va fer més fortuna, i va guanyar fins i tot aquella copa del 42 i la promoció per evitar el descens a Segona contra el Múrcia. A Llopis el va captar Ramon Llorens, exporter que aleshores treballava com a tècnic sota la presidència d’Enrique Piñeyro, el cèlebre Marqués de la Mesa de Asta, el primer mandatari blaugrana en temps de franquisme. Llopis no va tenir gaire sort, ni tampoc oportunitats. La seva contribució a la causa es va reduir a sis partits amistosos entre els anys 41 i 43, eternament a l’ombra dels tres especialistes de renom que aleshores es repartien la tutela dels tres pals: El titular, Lluís Miró –que va patir aquell infame 11-1 al Bernabéu–, Pepe Nogués i també Ferran de Argila, avi del jugador d’handbol Viran Morros i traspassat fa tres anys quan era aleshores el futbolista de més edat, també, encara viu.

A Llopis, amb una franquesa desarmant, li costa mantenir una línia històrica de les vivències acumulades fa vuit dècades, que es diu aviat: “Em fas recordar coses de quan tenia 20 anys ara que ja en tinc 102, potser és demanar massa.” Tot i així, mentre repasses amb ell la llista de companys il·lustres (Escolà, Raich, Benito, Martín, Zabala, Valle i tants d’altres), hi ha temps i voluntat per a la puntualització en alguns noms: “Mariano Martín era un davanter extraordinari, capaç de connectar l’esfèrica a l’aire amb les dues cames, un fenomen. Tan valent que va acabar trencat per una lesió de genoll.” A banda de Llácer per raons de veïnatge, Baptista guarda un gran record d’en Josep Seguer, “una persona extraordinària, un jugador de categoria amb el que vaig fer molt bona amistat i la vaig mantenir en el temps”. Entre els detalls que afloren, algun de curiós, de tan petit que queda per sota fins i tot de la simple anècdota: “Me’n recordo que aleshores Mingu Balmanya festejava amb una noia que era pelotari professional.” O també, instants que retraten la personalitat dels protagonistes: “Un cop, a Les Corts, va venir Samitier a entrenar-me. Va posar una cadira de vímet enmig i em llençava pilotes a l’altre costat. Havia de volar per evitar la patacada contra la cadira i en Sami em deia: ‘Vostè llencis a atrapar-la amb molta il·lusió, ja veurà que així no nota cap dolor en caure’. Coi, si el notava. M’havia de posar proteccions als malucs perquè Les Corts perdia sovint la gespa i el camp era terra pura. Aquell estadi s’omplia sempre, impressionava el brogit de la gent, els comentaris a cada jugada. I els pals encara eren quadrats.” Com acredita una fotografia que guarda entre els seus àlbums de records.

Barrades les portes de l’èxit, Baptista va decidir el retorn a casa: “Després d’estar al Barça, al poble era una celebritat, una persona important. Com que havia aconseguir el títol d’entrenador, em vaig passar set anys entrenant el Carcaixent, que aleshores tenia molt millor equip que el Llevant. Ho feia per estalviar diners al club, per amor al futbol.” Una devoció de la qual encara manté la flama ben viva. Ja octogenari, la federació valenciana el va renyar per haver cedit el seu carnet de tècnic al fill, que no en tenia, i avui, dos anys després de rebre un homenatge de la seva vila natal amb motiu d’arribar a centenari, encara manté, i ensenya, el permís de conduir, vigent fins al 2020: “Conduïa sense problemes fins fa quatre dies. Em va parar la Guàrdia Civil per la carretera i no es creien la meva edat. Al final, l’agent em va dir, resignat, ‘doncs res, que condueixi cent anys més’. I, aleshores, vaig decidir que ja n’hi havia prou de cotxe.” Ara, després de la felicitat viscuda en l’acte de Gandia, Joan Baptista Llopis albira una altra il·lusió per continuar endavantel seu interminable camí vital: No ha visitat mai el Camp Nou, tot i que han passat seixanta anys llargs des de l’estrena. La Confederació Mundial de Penyes vol portar-lo a l’estadi des de Carcaixent i així Baptista Llopis recuperarà el contacte directe amb un barcelonisme que, en sec, ha descobert que té un porter de 102 anys en plena forma. Un prodigi blaugrana.