El dia del València la culerada va marxar cap a casa preocupada. En primer lloc, perquè el Barça acabava de mostrar indicis de feblesa, de cansament. I en segon terme, i encara pitjor, perquè Leo Messi, autor dels dos gols de l’empat, havia acabat el duel lesionat, una contractura que el deixava en la llista de dubtes seriosos de cara a un tram decisiu de la temporada. I el cas és que l’argentí, tot i jugar una estona contra el Madrid, no va poder evitar que els temors augmentessin, ja que no va acabar de rutllar ni en el clàssic, ni a San Mamés, ni contra el Valladolid, ni a Lió, en què es va veure el Messi més terrenal dels darrers mesos, una demostració evident que el 10 blaugrana havia perdut l’espurna que li permet superar la resta de mortals amb una gran facilitat.

I va arribar el partit del Pizjuán, un duel vital, ja que tant l’Atlético com el Madrid el tenien marcat com una gran oportunitat per retallar distàncies. A més, en joc també hi havia la pròpia confiança del Barça, que al darrere tenia un seguit de partits que havien deixat males sensacions i al davant, dos clàssics seguits i la tornada contra el Lió. Per acabar-ho d’adobar, el Sevilla, dolgut pel recent 6-1 en la copa, va posar contra les cordes els de Valverde avançant-se en dues ocasions, i amb un plantejament tàctic difícil de contrarestar. El cas és que, en circumstàncies normals, el duel hauria acabat amb una victòria local. El problema per als de Machín, però, és que Leo Messi va recuperar l’espurna perduda i es va capficar a agafar els tres punts i posar-los al caseller del Barça. Dit i fet. I és que l’argentí va tornar a signar una d’aquelles actuacions que es recordaran d’aquí a un munt d’anys. Primer, amb una volea espectacular que va suposar l’1-1. Després, fent el 2-2 amb un xut col·locat des de la frontal, i amb la cama dreta, per contradir les paraules al vent de Pelé. Seguidament, marcant el 2-3, picant la pilota amb majestuositat per sobre del porter. I per rematar-ho, amb una assistència màgica per al seu amic Luis Suárez, que precisament viu un moment de forma i de confiança delicat. I enmig de tot plegat, diverses accions de geni, com un potent xut des del vèrtex de l’àrea que va deixar glaçat tot el Pizjuán. Messi ho havia tornat a fer, s’havia tret del barret un conjunt de trucs de màgia per certificar per enèsima vegada que és el millor jugador de la història, i precisament en la prèvia de dos clàssics seguits al Santiago Bernabéu. “És un jugador increïble, el millor amb molta diferència respecte a la resta”, va afirmar Alba. “Hem de gaudir-lo, pensar que el tenim. Els catalans som així: sempre pensem què passarà quan no el tinguem”, hi va afegir Piqué. “És el número u. No es pot comparar amb ningú. Hem de rendir-nos a ell i gaudir-lo, perquè no n’hi haurà cap més com ell”, va opinar Aleñá. “Messi no és el millor només perquè fa tres grans gols, sinó perquè els fa en el lloc oportú, en el moment oportú i on fa falta”, va manifestar Valverde.

No és estrany que a Madrid, encara que sigui amb la boca petita, ja tremolin. En l’anada de lliga es van lliurar de Messi, i el partit va acabar 5-1. En l’anada de la copa, es van tornar a salvar, i van assolir un meritori 1-1. Ara, però, l’argentí no es pensa perdre els dos duels del Bernabéu, un estadi on acostuma a donar autèntiques lliçons de futbol. “No pensem llençar cap competició. Som a un pas de la final de la copa. Serà duríssim, ja que juguem contra el Madrid i al seu camp, però sortirem a guanyar. Després ja pensarem en el partit de lliga. L’objectiu és intentar aconseguir-ho tot.” Paraula de Messi. Paraula de capità. Paraula de líder.