La casa de Xavier Sala Martín hauria de ser reconeguda com una delegació del Museu del Barça a Sarrià. Cada cantonada defineix un caràcter histriònic de cara a la galeria però a la vegada mostra l'interior d'un personatge captivador i fascinant. Ordenat fins a límits angoixants pels qui fem del caos la filosofia de vida, Sala té la casa com una patena, i això que ens hi hem presentat sense avisar. No hi ha res fora de lloc, i un tem que si cau un paper a terra soni una alarma connectada amb l'oficina dels Mossos d'Iradier i pugui aparèixer Joan Saura a cavall. Al pis de dalt hi ha una habitació on demanaríem al professor que incrustés un cartell a la porta: «Es recomana accedir-hi amb ulleres de sol per evitar que esclati l'iris o la còrnia.» Perquè allà, 175 americanes de diferents colors i amb simbologies determinades estan penjades simètricament col·locades l'una al costat de l'altra. Comença l'exhibició: «Fa vint anys érem esclaus de la moda, tot era de color pastel. Me'n vaig anar als Estats Units, i allà se'ls en fot tot. Veus una grassa de dos-cents quilos amb una faldilla curta de flors roses orgullosa d'anar vestida d'aquella manera. Aquí els catalans la criticaríem per darrere. Quan vaig tornar després d'haver estat una temporada a Nova York, recordo que una nit a la disco Concord de Sabadell tots els amics anaven amb un jersei Privata de color verd oliva. Vaig pensar: ‘Collons, això és un exèrcit.' La moda com a dictadura militar. Allò em va marcar, i vaig pensar que la grassa americana era el meu ídol. Aquí per demostrar que no ets tan gras et poses una túnica llarga i ampla que ho dissimuli tot. Allà, no. Van com els surt dels pebrots. I així ho vaig fer.» En una altra habitació, Sala hi té «el vestuari del Batman,» com ell mateix el defineix. Camises negres (només negres), pantalons negres (només negres), calçotets negres (només negres), banyadors negres (només negres) i mitjons negres (només negres), menys els d'esport, que són blancs. És sorprenent; tant, que és la perfecta definició del personatge.

Al professor universitari a NY li fan les americanes tres sastres, de Bombai, Pequín i del carrer Aribau de Barcelona. Les teles les tria ell en els viatges arreu del món que fa (és en aquest punt que obre un altre armari i ensenya teixits de l'Índia o del continent africà que esperen les tisores dels sastres). De fet, a Barcelona hi guarda 175 americanes d'ús regular; a Nova York, les mateixes per duplicat (175 més), i a Cabrera de Mar hi té el que anomena «el museu», amb les que no fa servir. Ensenya una americana amb lluentons que, amb corbatí, configura l'esmòquing per a grans esdeveniments. N'hi ha una altra, dissenyada per Moschino, que només s'ha posat un cop, en l'entrega del «premio Rey Juan Carlos al mejor economista de España y América Latina». És feta amb imatges de vaques amb llaços vermells. I és que en el discurs d'acceptació va criticar el proteccionisme agrícola europeu, (bàsicament en el sector lacti) i també va parlar de la sida i els pocs recursos per combatre-la. A prop d'aquesta, de magnífica hi ha l'americana que caldria anomenar El Sant Grial, la gran relíquia, l'americana que ha passejat per la història: al Bernabéu del 2 al 6, a Stanford (gol d'Iniesta), en la final de copa de Mestalla, en la final de la Champions a Roma, en el partit a Bilbao de la supercopa d'Espanya, en la final de la supercopa d'Europa a Mònaco i en la copa del món a Abu Dhabi. És de color verd taula de billar. Ja en té una de nova, dissenyada per a la temporada que ve: blava i grana, semblant a la que va portar en la final de París però encara més llampant.

Sala Martín només dorm quatre hores al dia, i es prepara, per quan s'acabi el seu recorregut a Can Barça, per tornar a NY a fer classes a la Universitat de Colúmbia, a la Fundació Umbele, al departament de productivitat del Fòrum de Davos, a les tertúlies, als articles... Afirma que «segur que trobarem a faltar Laporta», i no descarta que algun dia el seu amic pugui tornar a presentar-se a les eleccions de Can Barça. «Millorar això és impossible», i ensenya una ordenada successió de minicopes que té al saló i que reprodueixen les que han omplert aquests darrers anys els sentiments culers. Mira els rellotges (en porta dos), i toca plegar. Sala Martín pot agradar o no com és, el que diu i com ho diu, els seus pensaments, les seves maneres, la seva forma de vestir..., però és lliure i se li en refot el que pensin d'ell. La filosofia del seu ídol, aquella grassa de Nova York que un bon dia li va fer canviar la vida i que, anys després, li ha permès tenir els pisos plens d'americanes que el fan un ésser tan fascinant com estrany. I, sobretot, un dels més interessants que he conegut mai.