Si el Barça no fos el Barça, en aquestes eleccions n'hi hauria prou amb dos candidats, no pas quatre, perquè no hi ha quatre maneres d'entendre el club, la seva organització i el model esportiu. Només n'hi ha dues. Una és la continuista, la d'Ingla (2003-08 amb Laporta), Benedito (2003-09) i Ferrer (2003-2010). I l'altra, sigui dita rupturista, alternativa o simplement diferent, és la defensada per Sandro Rosell.

La gran virtut del continuisme és que el model funciona, com ho demostra que el club està en el millor moment de la seva història després d'aconseguir fites esportives, socials i econòmiques inimaginables fa set anys. Els pitjors defectes, en canvi, són la falta de lideratge i la divisió interna. Els tres junts vorejarien l'empat tècnic en les enquestes; però estan tripartits i això vol dir trifotuts contra un Rosell que està entre el 40 i el 50% d'intenció de vot.

La principal virtut de la via Rosell és –justament a la inversa– el seu carisma i la concentració del vot de càstig contra Joan Laporta i tot el mostrari d'hereus del seu mandat. En té d'altres, com ara la bona imatge del candidat, l'educació, la sang blaugrana, el coneixement del club, del món del futbol i un programa, que si obviem promeses, populisme i focs artificials, també conté passes endavant com ara millorar el límit d'entrades per als socis, reduir deute cada any i l'Espai Barça.

També té defectes. Per exemple, que viu del negoci del futbol (patrocinis, explotació de partits, captació de jugadors a l'Àfrica...) i això aprima molt les línies vermelles; que fa demagògia amb la salut econòmica del club; que parla amb supèrbia d'un mite com Johan Cruyff; i que no es treu «el soci» de la boca (digues-me de què presumeixes...). Però el pitjor defecte és que la seva és una opció clarament de canvi, no continuista (per això va plegar el 2005 en plena construcció del model actual), però ho amaga perquè el barcelonisme està instal·lat en la felicitat i no vol canvi, no necessita canvi, es malfia del canvi.

I no és una simple qüestió de noms. Només faltaria que tot l'èxit del Barça fos cosa d'una persona, es digui Cruyff, Txiki o Pep. És una qüestió de model, de filosofia de treball, de com organitza l'estructura tècnica, de qui dissenya la plantilla, de qui i com es prenen les decisions esportives, de quin grau d'influència tenen els directius en aquesta parcel·la. El canvi és rellevant.

Rosell no vol veure Txiki ni en pintura, però evita dir-ho clarament. El seu secretari tècnic tindrà un rol subaltern, però dissimula. Guardiola, amb la credibilitat infinita acumulada en aquests dos anys, s'ha convertit en la gran coartada. El guardiolisme sí que ven. Per tant, «el que digui Guardiola», «el que avali Guardiola», «el que demani Guardiola»... I el dia que Guardiola plegui, que ho farà, no hi haurà coartada, però hi haurà nou model. El de l'entrenador de perfil alt que sempre ha volgut Rosell per liderar el projecte; el tècnic amb plens poders, la figura que modifica els rols de l'estructura tècnica, el que connecta directament amb el president sense intermediaris i sense interferències.

Sandro Rosell no és cruyffista i no passa res. En la vida es pot no ser cruyffista i triomfar. Però Johan Cruyff ha estat l'inspirador d'una filosofia futbolística que altres han desenvolupat i perfeccionat (Rijkaard, Guardiola) i que, agradi o no, ha tingut una influència determinant en l'èxit esportiu del Barça actual. Canviar o no canviar, aquesta és la qüestió. Les urnes decidiran.