(Odia el puré de patates, però el tornen boig les patates fregides o al caliu. Estrany. Assegura que és un trauma infantil que li ve del parvulari Sant Lluís de la Via Augusta. Després, Jaume Ferrer va estudiar al Frederic Mistral, abans que un cop de sort fes que tragués la bola de l'excedent de contingent del servei militar. Encara ara se'n fa creus. Fanàtic de la bicicleta i dels quads per la Cerdanya, assegura que el millor partit que recorda del Barça és el 0 a 5 del Bernabéu i és dels que pot dir que ha estat en les tres finals guanyades de la Champions (Wembley, París i Roma). Sense pensar-s'ho diu que Leo Messi ha estat el millor jugador de la història del Barça. Confirma que és molt amic, i se'n sent orgullós, de Josep Pujol i Ferrusola, a qui coneix de fa trenta anys. I mentre pugem les escales del Gran Teatre del Liceu diu que li agraden Supertramp i The Police. A l'escenari assagen ‘La dama de piques', de Txaikovski. Ens posem en una llotja uns instants i la pau s'apodera dels presents. I també d'en Jaume Ferrer, que tanca els ulls embolcallat per una música que traspassa els pensaments d'aquest personatge transparent que encapçala una candidatura que vol ser laportista sense Laporta, fet que no deixa de ser un problema).

Tota la resta de candidats subratllen que ens trobem davant d'una bona persona. És una definició correcta de Jaume Ferrer. Així m'ho sembla. Afable, entregat, agradable conversador. Allò que a Catalunya en diem un bon jan (Jan, he dit?). Hagués estat un bon lema de campanya: El bon jan o Un bon jan. Abandonada la llotja, entrem al Saló dels Miralls del Liceu, exemple de les repeticions de cares i cossos.

De què rius quan et mires al mirall mentre, per exemple, t'estàs rentant les mans? Del que ningú no et diu, d'una bellesa postissa que només sap veure un mateix o és el reflex del que és però, en canvi, hauria d'haver estat? Jaume Ferrer pot ser president del Barça per la línia continuadora, però sembla amagar Joan Laporta en una mena de laportisme sense el protagonista. Ahir, en el debat de RAC1 i 8TV, es va notar: els candidats van ignorar l'existència de Laporta amb un càstig de la indiferència que demostra dos fets: la pèssima successió dissenyada per l'actual president i un error de determinats candidats que han gairebé anul·lat una figura que no resta tant com molts poden pensar. Això sí, avala el passat, els set anys en què assegura que el barcelonisme s'ha capgirat com un mitjó. Diu que va decidir ser candidat quan es va assabentar, per una trucada de Laporta, que Xavier Sala i Martín seria directiu. Però, sobretot, quan llegint La Vanguardia dos dies després, va veure que l'economista seria el candidat del president. Era l'abril del 2009. Sap que Sandro Rosell és el favorit «perquè ha tingut en els últims anys una sorollosa presència mediàtica sense aparèixer. És el candidat del passat, el que ajunta tot l'anti-Elefant Blau, tot allò que semblava que el barcelonisme ja havia oblidat. És terriblement intervencionista, molt desorganitzat i sempre ha pensat que la seva opinió és la bona.»

De Marc Ingla retrata: «Anava molt a la seva. Ignorava molts companys de junta i teníem poca relació.» I d'Agustí Benedito afirma que «té empenta però ha d'aprendre de l'experiència i la responsabilitat».

Jaume Ferrer està segur que pot ser un bon president del Barça i diu que, si no guanya, se n'anirà cap a casa seva i gairebé garanteix que no tornarà a presentar-se. Es va mirant als miralls del Liceu i es van multiplicant les cares del candidat que és laportista sense aparèixer Laporta, tot i que és contundent quan parla de l'encara president: «Quan vam guanyar les eleccions fa sis anys vam tombar l'stablishment i molt no ho van saber pair. Van fer una oposició que no es veia però que hi era, i ni amb una època reeixida han sabut perdonar res. A Joan Laporta els anys el posaran al lloc que li pertoca com una figura imprescindible de la història del Barça. La transformació del club durant el seu mandat ha estat impressionant.»

Mentre continua fent-se fotos al Saló dels Miralls sota les pintures de Josep Mestres Cabanes, Jaume Ferrer escolta com de fons s'assaja l'òpera que s'estrena la setmana que ve al Gran Teatre del Liceu. I tanca els ulls i medita. Què es pot veure als miralls si no és un mateix? El reflex del que creus que ets o de les múltiples cares que no saps veure. Laportisme sense Laporta. Un altre tipus de Jan. Molt diferent en la forma.