CRÒNICa d'ambient
PEP RIERA
Guanyar i perdre
Encara que segons moltes reaccions sembli el contrari, la votació de diumenge al Camp Nou no era un referèndum sobre els set anys de Joan Laporta. Sí que el president va rebre un vot de càstig, expressat per l'últim lloc que van ocupar les dues candidatures que el reivindicaven més íntegrament, totes dues a una immensa distància percentual i absoluta de la candidatura guanyadora. Sí que és lícit també interpretar que és un vot de rebuig que suposa una continuïtat del 62 per cent que va votar a favor de la moció de censura. Sí que la votació ratifica que els socis poden estar molt satisfets pels èxits esportius propiciats per Laporta i els responsables que l'han acompanyat successivament en aquesta àrea, però que això és perfectament compatible amb l'expressió d'un descontentament i una decepció per determinades formes, per ombres que es projecten sobre unes quantes decisions, per una tensió ambiental innecessària que sovint ha vingut donada perquè Laporta ha anteposat els seus desitjos i la seva ambició a la tranquil·litat social del club que dirigeix.
Tot això són interpretacions plausibles dels resultats de la jornada electoral de diumenge. Però el més just és posar a davant de tot el que és primer. I primerament el que es va fer diumenge va ser l'elecció del nou president del Barça. Laporta ha centralitzat tant i tan intensament l'atenció en el Barça, que en moltes anàlisis ha fet la sensació que Sandro Rosell només havia fet que anar recollint el ressentiment d'uns, el cansament d'uns altres, el cabreig d'uns quants, la decepció de molts més i les ganes de canvi de tots plegats per guanyar aquestes eleccions. Si fos només això, seria injust. No és només això. Equiparar el 61,4 per cent de la victòria de Rosell al 62 per cent de vots contraris a Laporta en la moció de censura i, fins i tot, al seixanta i tants per cent a favor de Núñez en la moció de censura de l'Elefant Blau, en un intent gens dissimulat d'identificar Rosell amb el nuñisme, com si el corrent favorable a l'expresident constructor no hagués quedat prou triturat en les eleccions del 2003. Admetem que poden quedar alguns nostàlgics de Núñez, però no en podem dir nuñisme sense intenció de manipular els resultats de diumenge. Els percentatges es poden assemblar, però els 35.021 vots per Sandro Rosell són la xifra més eloqüent de totes les que s'han barrejat aquests dies. Són bastants més de la xifra rècord que va aconseguir Laporta (amb Rosell i altres que es presentaven a aquestes eleccions) i per això cal anar una mica més enllà en les comparacions percentuals amb altres eleccions.
La rotunditat de la victòria de Rosell, abans que qualsevol altra cosa, expressa que el candidat ha convençut la immensa majoria dels socis, que ha sabut transmetre que no pensa cometre els errors de Laporta en la manera d'exercir el càrrec, que el seu programa té contingut i que els barcelonistes l'han valorat, i que s'ha envoltat d'un equip que ha merescut la confiança dels socis, que volen la continuïtat dels èxits esportius i han cregut que Rosell també ho pot garantir. En definitiva, que els socis no han fet fora Laporta sinó que han elegit Rosell per presidir el Barça.
A pesar de les promeses de no posar-li pals a les rodes, al nou president li caldrà molta inspiració de Nelson Mandela per posar fi als «ismes» i per ser valorat pel que faci més que pel que hagin fet o facin els altres.