Bé. Ho vaig passar malament. Un mes a l’UCI de l’Hospital Clínic, vaig pensar que em moria. Però ho vaig poder superar. Ara bé, amb respecte al virus.

Primer perquè m’ho va demanar i va mostrar confiança en mi. El vaig conèixer fa quatre anys a través de Juli López. Amb ell i la seva família tinc una relació de fa molts anys i va ser ell qui em va parlar primer del projecte. He vist en el Víctor una persona honesta, molt preparada i un projecte molt potent. Les persones que el formen em van fer decidir. Són persones preparades per revertir la situació del club. I, després, perquè el Barça ho necessita. He estat tota la vida treballant en el club i no tenia cap interès a tornar-hi. Tinc amb el meu fill una empresa d’assessorament de jugadors i entrenadors i tenim molta feina, però el club està en una situació extrema i tots els que hi podem aportar alguna cosa tenim l’obligació de col·laborar-hi. I espero que anem tots junts. Només hi ha d’haver un guanyador en aquestes eleccions, el Barça.

La nostra relació és molt estreta. El meu fill i jo el vam preparar per a la seva feina d’entrenador durant dos anys. Ell és el pal de paller del projecte, m’ho va demanar i a ell no li podré dir mai que no.

Així com en el seu moment el canvi en el Barça es va produir quan va arribar Johan Cruyff i després Pep Guardiola, que va donar l’empenta definitiva, el pas següent és Xavi. No hi ha ningú que conegui millor el club. Ell ha estat el principal referent de l’ADN Barça i ningú coneix el que representa això com ell. Recordo que l’any 2001 vaig escriure una carta a Guardiola dient-li que esperava el seu retorn al Barça, dient-li que aquell Barça que trontollava, quan arribés ell, canviaria. Això mateix és el que penso ara de Xavi. Amb ell es pot reconduir el tema esportiu, i si es recondueix aquest tema, es reconduirà també el tema econòmic. Perquè a aquesta situació s’ha arribat per una mala gestió esportiva. Primer va ser Cruyff, després Guardiola i ara li toca a Xavi.

Perquè no hi estava a gust, perquè no compartia les idees amb les persones que tenia per sobre. Quan no pots continuar fent allò en què creus, allò que t’ha portat a ser un referent mundial... Tothom ens admirava. I en canvi semblava que allò ja no servia, s’estava desfent tot. Guardiola? No, fora. Estil Barça? No, jugadors d’1,90. Vaig arribar al Barça l’any 1970 i tot allò que s’havia construït s’estava ensorrant.

No vull fer personalitzacions, però fa uns quants anys que les persones que manaven en el futbol de base no eren les adequades. Hi van fer un tomb, i no entenc com es podia voler canviar una cosa que havia funcionat tan bé.

Total. Les persones que han disfrutat això els últims anys no ho havien treballat. No sabien el que havia costat arribar fins aquí. Jo he tingut la sort de veure com va néixer, com va créixer i com va arribar a l’excel·lència en l’època de Guardiola. Vam haver de picar molta pedra, de superar molts obstacles, de convèncer molta gent, després de dues derrotes, que el camí era el correcte. I van decidir que no servia.

Ell va canviar la mentalitat, la idea. Ell va incorporar un aspecte en què s’havia treballat molt poc, que era la comprensió del joc. El futbol és un esport molt més complex del que sembla: hi ha companys, el camp és molt gran, es juga amb els peus. Hi ha un abans i un després des que va arribar Laureano. El segon pas, el definitiu, és l’arribada de Cruyff. Ell diu que al camp s’ha de disfrutar i que per a això has de tenir la pilota, que no hem de pensar en el rival, que hem d’anar cap endavant, a fer gols. Ell va generar una mentalitat guanyadora que va anar calant. Vam perdre partits i títols, però vam guanyar un estil, una identitat que ens va fer ser el millor club del món, un club reconegut no només pel que guanyava, sinó per com guanyava. Això és l’ADN Barça, que coneixen de veritat molt poques persones, algunes de les quals ens hem ajuntat en aquest projecte de Víctor Font.

Tornant a picar molta pedra, recuperant aquesta essència i el treball molt rigorós en aquestes últimes etapes: cadets, juvenils, filial. Les millors etapes del club han estat quan el primer equip ha estat format per un 60 o 70% de jugadors del planter. L’època de les cinc copes, l’era Cruyff i la de Guardiola. Molt planter i els millors jugadors de fora. El que no pot ser és que vinguin jugadors vulgars de fora i els nostres jugadors marxin amb setze o disset anys. En els últims anys han marxat 26 o 27 jugadors dels millors que teníem i ha arribat vulgaritat. S’han gastat centenars de milions en jugadors que no estan ni entre els deu millors del món. Això s’ha de redreçar. Com vam poder deixar anar Eric Garcia?, tots sabíem que era el substitut de Puyol. O Take Kubo, de qui sentirem molt a parlar? Van marxar Dani Olmo, Adrià Bernabé. La majoria marxen no per una qüestió econòmica, sinó perquè no estan prou atesos.

Tenim la idea però no s’està aplicant el treball adequat, sobretot en les últimes etapes. És molt fàcil fer un powerpoint, però el que és important és la lletra petita. Treballar igual des dels més petits fins al filial o el primer equip. Per això no hi ha el flux de jugadors cap al primer equip d’èpoques passades. L’entrenador del primer equip es juga el seu lloc i no pot ser que quan miri avall vegi jugadors que no estan preparats. Necessites gent que prepari els jugadors perquè quan arribin al juvenil o al filial puguin estar ja llestos per jugar en el primer equip. I tenim un altre problema. Abans tothom volia venir al Barça, els ensenyaves La Masia i no hi havia discussió. Captaves jugadors que després treballaves perquè arribessin al primer equip. Ara, per com ha anat tot, ja no tothom vol venir. Hem perdut credibilitat.

No puc parlar dels dos últims anys perquè no hi he estat. Puc parlar d’abans. Entre el 2015 i el 2018, el Barça va tenir 70 fitxes de jugadors, dels quals 47 o 48 venien de fora. I només Marlon va arribar a jugar en el primer equip. Per què aquests diners no van ser per als bons nostres? Ha estat tot un desgavell, els últims anys.

Segur. Xavi i Iniesta, quan van venir, tenien talent, eren diferents, però ningú pensava que arribarien a ser els millors del món, a fer-se aquella foto amb Messi que va simbolitzar el triomf de La Masia. Ells ho reconeixen. Sense aquesta idea que els va unir, sense aquest estil, sense aquesta manera de jugar, cap d’ells hauria arribat on han arribat. El que els ha fet grans ha estat estar units a una idea de joc que ha multiplicat el seu talent. Cap d’aquests jugadors, ni en el Milan ni en el Manchester United, ni en el PSG, haurien estat els grans jugadors que han estat. I això s’està perdent. Per això m’he afegit a aquest projecte. Perquè les persones que el formen hi creuen i ara no podem donar l’esquena al Barça.