“Primer va ser Cruyff, després Guardiola i ara li toca a Xavi”

Bé. Ho vaig pas­sar mala­ment. Un mes a l’UCI de l’Hos­pi­tal Clínic, vaig pen­sar que em moria. Però ho vaig poder superar. Ara bé, amb res­pecte al virus.

Pri­mer perquè m’ho va dema­nar i va mos­trar con­fiança en mi. El vaig conèixer fa qua­tre anys a través de Juli López. Amb ell i la seva família tinc una relació de fa molts anys i va ser ell qui em va par­lar pri­mer del pro­jecte. He vist en el Víctor una per­sona honesta, molt pre­pa­rada i un pro­jecte molt potent. Les per­so­nes que el for­men em van fer deci­dir. Són per­so­nes pre­pa­ra­des per rever­tir la situ­ació del club. I, després, perquè el Barça ho neces­sita. He estat tota la vida tre­ba­llant en el club i no tenia cap interès a tor­nar-hi. Tinc amb el meu fill una empresa d’asses­so­ra­ment de juga­dors i entre­na­dors i tenim molta feina, però el club està en una situ­ació extrema i tots els que hi podem apor­tar alguna cosa tenim l’obli­gació de col·labo­rar-hi. I espero que anem tots junts. Només hi ha d’haver un gua­nya­dor en aques­tes elec­ci­ons, el Barça.

La nos­tra relació és molt estreta. El meu fill i jo el vam pre­pa­rar per a la seva feina d’entre­na­dor durant dos anys. Ell és el pal de paller del pro­jecte, m’ho va dema­nar i a ell no li podré dir mai que no.

Així com en el seu moment el canvi en el Barça es va pro­duir quan va arri­bar Johan Cruyff i després Pep Guar­di­ola, que va donar l’empenta defi­ni­tiva, el pas següent és Xavi. No hi ha ningú que cone­gui millor el club. Ell ha estat el prin­ci­pal refe­rent de l’ADN Barça i ningú coneix el que repre­senta això com ell. Recordo que l’any 2001 vaig escriure una carta a Guar­di­ola dient-li que espe­rava el seu retorn al Barça, dient-li que aquell Barça que tron­to­llava, quan arribés ell, can­vi­a­ria. Això mateix és el que penso ara de Xavi. Amb ell es pot recon­duir el tema espor­tiu, i si es recon­du­eix aquest tema, es recon­duirà també el tema econòmic. Perquè a aquesta situ­ació s’ha arri­bat per una mala gestió espor­tiva. Pri­mer va ser Cruyff, després Guar­di­ola i ara li toca a Xavi.

Perquè no hi estava a gust, perquè no com­par­tia les idees amb les per­so­nes que tenia per sobre. Quan no pots con­ti­nuar fent allò en què creus, allò que t’ha por­tat a ser un refe­rent mun­dial... Tot­hom ens admi­rava. I en canvi sem­blava que allò ja no ser­via, s’estava des­fent tot. Guar­di­ola? No, fora. Estil Barça? No, juga­dors d’1,90. Vaig arri­bar al Barça l’any 1970 i tot allò que s’havia cons­truït s’estava ensor­rant.

No vull fer per­so­na­lit­za­ci­ons, però fa uns quants anys que les per­so­nes que mana­ven en el fut­bol de base no eren les ade­qua­des. Hi van fer un tomb, i no entenc com es podia voler can­viar una cosa que havia fun­ci­o­nat tan bé.

Total. Les per­so­nes que han dis­fru­tat això els últims anys no ho havien tre­ba­llat. No sabien el que havia cos­tat arri­bar fins aquí. Jo he tin­gut la sort de veure com va néixer, com va créixer i com va arri­bar a l’excel·lència en l’època de Guar­di­ola. Vam haver de picar molta pedra, de superar molts obs­ta­cles, de convèncer molta gent, després de dues der­ro­tes, que el camí era el cor­recte. I van deci­dir que no ser­via.

Ell va can­viar la men­ta­li­tat, la idea. Ell va incor­po­rar un aspecte en què s’havia tre­ba­llat molt poc, que era la com­prensió del joc. El fut­bol és un esport molt més com­plex del que sem­bla: hi ha com­panys, el camp és molt gran, es juga amb els peus. Hi ha un abans i un després des que va arri­bar Lau­re­ano. El segon pas, el defi­ni­tiu, és l’arri­bada de Cruyff. Ell diu que al camp s’ha de dis­fru­tar i que per a això has de tenir la pilota, que no hem de pen­sar en el rival, que hem d’anar cap enda­vant, a fer gols. Ell va gene­rar una men­ta­li­tat gua­nya­dora que va anar calant. Vam per­dre par­tits i títols, però vam gua­nyar un estil, una iden­ti­tat que ens va fer ser el millor club del món, un club reco­ne­gut no només pel que gua­nyava, sinó per com gua­nyava. Això és l’ADN Barça, que conei­xen de veri­tat molt poques per­so­nes, algu­nes de les quals ens hem ajun­tat en aquest pro­jecte de Víctor Font.

Tor­nant a picar molta pedra, recu­pe­rant aquesta essència i el tre­ball molt rigorós en aques­tes últi­mes eta­pes: cadets, juve­nils, filial. Les millors eta­pes del club han estat quan el pri­mer equip ha estat for­mat per un 60 o 70% de juga­dors del plan­ter. L’època de les cinc copes, l’era Cruyff i la de Guar­di­ola. Molt plan­ter i els millors juga­dors de fora. El que no pot ser és que vin­guin juga­dors vul­gars de fora i els nos­tres juga­dors mar­xin amb setze o dis­set anys. En els últims anys han mar­xat 26 o 27 juga­dors dels millors que teníem i ha arri­bat vul­ga­ri­tat. S’han gas­tat cen­te­nars de mili­ons en juga­dors que no estan ni entre els deu millors del món. Això s’ha de redreçar. Com vam poder dei­xar anar Eric Gar­cia?, tots sabíem que era el subs­ti­tut de Puyol. O Take Kubo, de qui sen­ti­rem molt a par­lar? Van mar­xar Dani Olmo, Adrià Ber­nabé. La majo­ria mar­xen no per una qüestió econòmica, sinó perquè no estan prou ate­sos.

Tenim la idea però no s’està apli­cant el tre­ball ade­quat, sobre­tot en les últi­mes eta­pes. És molt fàcil fer un power­point, però el que és impor­tant és la lle­tra petita. Tre­ba­llar igual des dels més petits fins al filial o el pri­mer equip. Per això no hi ha el flux de juga­dors cap al pri­mer equip d’èpoques pas­sa­des. L’entre­na­dor del pri­mer equip es juga el seu lloc i no pot ser que quan miri avall vegi juga­dors que no estan pre­pa­rats. Neces­si­tes gent que pre­pari els juga­dors perquè quan arri­bin al juve­nil o al filial puguin estar ja lles­tos per jugar en el pri­mer equip. I tenim un altre pro­blema. Abans tot­hom volia venir al Barça, els ense­nya­ves La Masia i no hi havia dis­cussió. Cap­ta­ves juga­dors que després tre­ba­lla­ves perquè arri­bes­sin al pri­mer equip. Ara, per com ha anat tot, ja no tot­hom vol venir. Hem per­dut cre­di­bi­li­tat.

No puc par­lar dels dos últims anys perquè no hi he estat. Puc par­lar d’abans. Entre el 2015 i el 2018, el Barça va tenir 70 fit­xes de juga­dors, dels quals 47 o 48 venien de fora. I només Mar­lon va arri­bar a jugar en el pri­mer equip. Per què aquests diners no van ser per als bons nos­tres? Ha estat tot un des­ga­vell, els últims anys.

Segur. Xavi i Ini­esta, quan van venir, tenien talent, eren dife­rents, però ningú pen­sava que arri­ba­rien a ser els millors del món, a fer-se aque­lla foto amb Messi que va sim­bo­lit­zar el tri­omf de La Masia. Ells ho reco­nei­xen. Sense aquesta idea que els va unir, sense aquest estil, sense aquesta manera de jugar, cap d’ells hau­ria arri­bat on han arri­bat. El que els ha fet grans ha estat estar units a una idea de joc que ha mul­ti­pli­cat el seu talent. Cap d’aquests juga­dors, ni en el Milan ni en el Manc­hes­ter Uni­ted, ni en el PSG, hau­rien estat els grans juga­dors que han estat. I això s’està per­dent. Per això m’he afe­git a aquest pro­jecte. Perquè les per­so­nes que el for­men hi cre­uen i ara no podem donar l’esquena al Barça.