Recordo perfectament els dies, les setmanes, els mesos posteriors al triomf de Joan Laporta en les eleccions del 2003. El llavors president i la seva nova i jove junta directiva van haver de prendre moltes decisions, algunes amb les quals tothom estava d'acord i d'altres que podrien haver deixat cua. Havien d'intentar convertir una plantilla perdedora en guanyadora, i per això van haver de donar moltes baixes i fitxar molts jugadors. Només començar, David Beckham, per qui aquell grup entusiasta de barcelonistes havia arribat a un acord amb el Manchester United durant la campanya electoral, decidia acceptar l'oferta de l'etern rival, el Real Madrid. Ronald Koeman, que era la primera opció per ocupar la banqueta, va acabar no venint perquè el Barça no va voler pagar el que demanava l'Ajax. Tampoc no es va arribar a un acord amb Guus Hiddink i es va acabar fitxant Frank Rijkaard. En una decisió estranya que mai ningú no ha explicat, però que tothom sap que va arribar després d'un pacte entre Laporta i l'anterior president Joan Gaspart no es van aixecar les famoses estores. La situació econòmica era molt delicada, i aquella junta va decidir augmentar els abonaments, en alguns casos fins a un 40% per recaptar vuit milions d'euros més. Va decidir retirar les banderes espanyoles de les instal·lacions del club en una decisió que va agradar a molts, com a mi, però no tant a uns altres. Aquestes i altres coses van ser poc criticades, per no dir gens, en aquell moment ni per la massa social, ni pels que havien perdut les eleccions, ni pels que havien sortit del club, ni pels mitjans de comunicació. S'havia demanat complicitat a tothom, i Laporta la va tenir. Ningú no aixecava la veu durant el primer any del seu mandat per ajudar a la resurrecció del club. Res de res fins al segon any, coincidint amb la ratificació com a directiu del seu cunyat franquista, Alejandro Echevarría. Per això, sí que molts van aixecar la veu. Tenint en compte el que va passar amb Laporta, que va tenir un any de gràcia, no és just ara el que se li està fent a Sandro Rosell des d'una part del barcelonisme que no accepta l'adéu de Laporta i que l'hauria d'acceptar bàsicament perquè l'expresident no es podia presentar a les eleccions i si el continuisme no va triomfar va ser, principalment, per com ell va voler portar la successió. Ahir va fer un mes que va guanyar les eleccions i avui fa catorze dies que va prendre possessió del càrrec, però els anti-Rosell no volen esperar. Que si no hauria d'haver anat a reunir-se amb el president d'Extremadura. Que si hauria d'haver estat en la manifestació de dissabte passat, quan el que estava fent era treballar per al Barça a Sud-àfrica. Que si ha danyat la imatge del club en el món pel cas de Cruyff, quan la veritat és que el cas de la presidència d'honor està mal parit des que Laporta li va donar vida i els que critiquen Rosell ho saben, igual que també saben tots els interessos que hi ha rere la figura de l'holandès. Que si no serà capaç de fitxar Cesc Fàbregas, quan el que ha decidit fer la nova junta i la nova secretaria tècnica és treballar en silenci per reforçar la plantilla campiona. Que si hi ha problemes per renovar Pep Guardiola, quan el contracte se signa avui mateix... Aquests i altres arguments es donen per atacar el nou president del Barça, a qui alguns, els que no volen que posar fi als ismes sigui possible, han decidit no donar-li ni els cent dies de gràcia. I això que per a Laporta en van demanar 365. Possiblement, se'ls mereixia, l'expresident. Com també els mereix Rosell. Que el deixin treballar en pau.