I si el deixem treballar en pau

Recordo per­fec­ta­ment els dies, les set­ma­nes, els mesos poste­ri­ors al tri­omf de Joan Laporta en les elec­ci­ons del 2003. El lla­vors pre­si­dent i la seva nova i jove junta direc­tiva van haver de pren­dre mol­tes deci­si­ons, algu­nes amb les quals tot­hom estava d'acord i d'altres que podrien haver dei­xat cua. Havien d'inten­tar con­ver­tir una plan­ti­lla per­de­dora en gua­nya­dora, i per això van haver de donar mol­tes bai­xes i fit­xar molts juga­dors. Només començar, David Beck­ham, per qui aquell grup entu­si­asta de bar­ce­lo­nis­tes havia arri­bat a un acord amb el Manc­hes­ter Uni­ted durant la cam­pa­nya elec­to­ral, deci­dia accep­tar l'oferta de l'etern rival, el Real Madrid. Ronald Koe­man, que era la pri­mera opció per ocu­par la ban­queta, va aca­bar no venint perquè el Barça no va voler pagar el que dema­nava l'Ajax. Tam­poc no es va arri­bar a un acord amb Guus Hid­dink i es va aca­bar fit­xant Frank Rijka­ard. En una decisió estra­nya que mai ningú no ha expli­cat, però que tot­hom sap que va arri­bar després d'un pacte entre Laporta i l'ante­rior pre­si­dent Joan Gas­part no es van aixe­car les famo­ses esto­res. La situ­ació econòmica era molt deli­cada, i aque­lla junta va deci­dir aug­men­tar els abo­na­ments, en alguns casos fins a un 40% per recap­tar vuit mili­ons d'euros més. Va deci­dir reti­rar les ban­de­res espa­nyo­les de les ins­tal·laci­ons del club en una decisió que va agra­dar a molts, com a mi, però no tant a uns altres. Aques­tes i altres coses van ser poc cri­ti­ca­des, per no dir gens, en aquell moment ni per la massa social, ni pels que havien per­dut les elec­ci­ons, ni pels que havien sor­tit del club, ni pels mit­jans de comu­ni­cació. S'havia dema­nat com­pli­ci­tat a tot­hom, i Laporta la va tenir. Ningú no aixe­cava la veu durant el pri­mer any del seu man­dat per aju­dar a la resur­recció del club. Res de res fins al segon any, coin­ci­dint amb la rati­fi­cació com a direc­tiu del seu cunyat fran­quista, Ale­jan­dro Eche­varría. Per això, sí que molts van aixe­car la veu. Tenint en compte el que va pas­sar amb Laporta, que va tenir un any de gràcia, no és just ara el que se li està fent a San­dro Rosell des d'una part del bar­ce­lo­nisme que no accepta l'adéu de Laporta i que l'hau­ria d'accep­tar bàsica­ment perquè l'expre­si­dent no es podia pre­sen­tar a les elec­ci­ons i si el con­ti­nu­isme no va tri­om­far va ser, prin­ci­pal­ment, per com ell va voler por­tar la suc­cessió. Ahir va fer un mes que va gua­nyar les elec­ci­ons i avui fa catorze dies que va pren­dre pos­sessió del càrrec, però els anti-Rosell no volen espe­rar. Que si no hau­ria d'haver anat a reu­nir-se amb el pre­si­dent d'Extre­ma­dura. Que si hau­ria d'haver estat en la mani­fes­tació de dis­sabte pas­sat, quan el que estava fent era tre­ba­llar per al Barça a Sud-àfrica. Que si ha danyat la imatge del club en el món pel cas de Cruyff, quan la veri­tat és que el cas de la pre­sidència d'honor està mal parit des que Laporta li va donar vida i els que cri­ti­quen Rosell ho saben, igual que també saben tots els interes­sos que hi ha rere la figura de l'holandès. Que si no serà capaç de fit­xar Cesc Fàbre­gas, quan el que ha deci­dit fer la nova junta i la nova secre­ta­ria tècnica és tre­ba­llar en silenci per reforçar la plan­ti­lla cam­pi­ona. Que si hi ha pro­ble­mes per reno­var Pep Guar­di­ola, quan el con­tracte se signa avui mateix... Aquests i altres argu­ments es donen per ata­car el nou pre­si­dent del Barça, a qui alguns, els que no volen que posar fi als ismes sigui pos­si­ble, han deci­dit no donar-li ni els cent dies de gràcia. I això que per a Laporta en van dema­nar 365. Pos­si­ble­ment, se'ls merei­xia, l'expre­si­dent. Com també els mereix Rosell. Que el dei­xin tre­ba­llar en pau.