Finalment es va acabar jugant el partit de l'expectació. Però qui es pensava que l'expectació tenia a veure amb multitud de gent omplint l'estadi, estava equivocat. Cada cop més l'expectació és tan sols el compliment de compromisos audiovisuals adquirits. L'estadi va lluir uns clars considerables. Mitja entrada, com a molt. Al camp, la xafogor extrema, la gespa alta i irregular i la forma física dels jugadors del Barça, baixa com és comprensible en la pretemporada, va atemptar contra el partit.

Per a tothom que era a l'estadi, la qüestió era Messi. En la pantalla gegant es veia la imatge de l'argentí, suplent, assegut a la banqueta. Esperant. Les negociacions frenètiques de la nit abans del partit van arribar a un acord quan el Barça va accedir a donar a l'espectacle quinze minuts de Messi.

S'esperava, per tant, que arribés el minut 30 de la primera part per veure l'estrella blaugrana. Així va ser. No hi ha cap futbolista al món que convoqui més gent que l'argentí. Al camp hi havia un primera espasa, Zlatan Ibrahimovic, multicampió, estrella del calcio, reclam publicitari constant, i ningú no li feia cas. La graderia mirava el partit i, de reüll, controlava cada moviment de Pep Guardiola i Carles Naval, l'encarregat de cridar l'argentí quan l'entrenador decidís fer el canvi.

La primera gran ovació de la nit va ser per a Messi, quan va sortir a escalfar-se acompanyat de Dani Alves, al lateral del camp. La bona producció del combinat de la K-League no era tan important com les carreres curtes que Leo feia per posar-se a to per sortir al camp.

Quan la figura de l'argentí es va sumar a l'espectacle, el partit va arribar a l'ideal esperat. Messi, al camp, jugant. Enmig de l'enrenou entre cos tècnic, directiva i promotors del partit, l'argentí li va fer arribar el seu parer a Guardiola. Com sempre en la seva vida de futbolista, volia jugar. I ho va fer donant a la gent exactament allò que esperava d'ell. Va combinar, va accelerar el ritme pausat de l'atac del Barça i va marcar dos gols. Va fer el primer gràcies a una passada de Jonathan dos Santos, en una definició heterodoxa. I el segon se'l va inventar ell, rebent des del lateral, driblant un rival i fent que la pilota dibuixés una rosca perfecta cap al segon pal. En la segona part, no va sortir. Ningú no es va queixar. Tothom tenia el que volia. Però, què havia costat aquesta imatge? Molt. Guardiola va haver de cedir després de les seves declaracions. No se sap quines repercussions tindrà en l'entrenador aquest succés. Sempre s'ha considerat un home de club, un empleat del Barça. Però ahir la conjuntura va fer que cedís en un dels seus dogmes principals: la protecció dels seus jugadors per sobre de totes les coses. No és aquest el millor moment de l'entrenador des que és al Barça. El mundial l'ha privat de comptar amb tota plantilla per preparar el primer trofeu de la temporada, la supercopa estatal; el mercat no li ofereix el que està buscant per cobrir la baixa inesperada de Touré i el serial de Cesc condiciona el disseny final de la plantilla tant com la demora en les cessions de cedits com ara Hleb i Cáceres. Ahir va fer una de les coses que més li agrada: copsar el rendiment dels nois del planter. Seran clau si amb el primer equip no n'hi ha prou. Però en cap cas accelerarà la maduració per les necessitats del primer equip. Així estan les coses.

L'equip va arribar ahir a la Xina deixant enrere una estada tempestuosa a causa de les negociacions per la participació de Leo Messi. Ha estat una prova de foc per a la convivència de la directiva i el cos tècnic. Les conseqüències de l'enrenou s'aniran veient amb el temps.

Corea ha estat una prova de foc per a la convivència del cos tècnic i la directiva

Messi va fer en quinze minuts el que se li demanava: dos gols i espectacle