Objectiu acomplert. El Barça tenia prohibit fallar a Kíev, i no ho va fer. Una derrota hauria estat un cop duríssim. Guanyar era la manera de fer-se respectar de nou en moments de debilitat, i l’equip blaugrana torna amb els tres punts i ja és segon de grup. No va vèncer com en anys enrere, amb suficiència i superioritat, però sí amb les poques armes que té avui dia. Amb la il·lusió de la joventut, amb tres jugadors de menys de vint anys jugant d’inici un partit d’una pressió terrible, i amb l’ambició i les ganes de créixer i continuar millorant com a equip. I tot això va quedar reflectit en el gol d’Ansu Fati, que va reaparèixer a temps per donar la clau de la classificació per als vuitens de final a l’equip si fa la feina contra el Benfica al Camp Nou. L’arribada de Xavi, la consolidació dels joves, el bon retorn de Dembélé, clau a Kíev en els minuts finals, i la millora d’alguns veterans, han de ser el punt de partida per mirar endavant i començar a reconstruir-se, ara sí, amb les idees clares i la mirada endavant.

El Barça va sortir plenament conscient de la importància del partit. Sergi Barjuan havia reclamat jugar ordenats i ser intensos, i aquestes dues coses no li van faltar a l’equip en els primers minuts. Hi havia meritocràcia en l’onze inicial, on es van mantenir Gavi, desplaçat a la dreta, i Nico, dos dels millors contra l’Alavés en el debut de Barjuan a la banqueta. Dels retornats, Frenkie de Jong va tornar al mig del camp i Ansu Fati obrint el camp per l’esquerra. Ben juntets, pressionant, fent possessions llargues, i donant ritme a la circulació de pilota, els blaugrana es van plantar al mig del camp del Dinamo de Kíev com volent enviar un missatge d’“aquí estem, som el Barça”.

Però aquest equip té un problema greu. No intimida. Li costa molt xutar, i no té gol. No crea perill real. I de bones intencions no es viu. I menys en la Champions. Aquelles paraules sinceres de Piqué quan va dir que ni jugant tres dies seguits serien capaços de marcar tenien molt sentit. El Barça tocava, combinava relativament bé, però quan s’arribava a les zones on cal fer mal, on es decideixen els partits, s’acabaven les idees o simplement falta el talent per desequilibrar. I per això d’ocasions clares, no se’n van generar pràcticament cap, tret d’un xut de Memphis tapat per un defensa del Dinamo i un altre d’Ansu Fati que va tenir el mateix destí. Una rematada als núvols de Busquets no es pot ni comptar com a ocasió.

I així anaven passant els minuts, amb aquest voler i no poder blaugrana, fins que el Dinamo de Kíev es va anar despertant. No volien per res la possessió, els ucraïnesos, i es limitaven a esperar una errada per sortir ràpid al contraatac i fer mal al Barça. Perquè precisament, si alguna altra cosa defineix els blaugrana aquesta temporada és la seva tendresa defensiva, una falta de contundència absoluta que a punt va estar d’aprofitar el Dinamo amb tres ocasions seguides. Ter Stegen va estar bé.

Sergi Barjuan demanava calma des de la banda, recordant-los que el pitjor que els podia passar és que s’angoixessin, que el rellotge i la pressió del Dinamo els descentrés. Va funcionar la crida a la calma perquè els últims minuts abans del descans el Barça va asserenar-se de nou i a punt va estar de marcar en una bona rematada de cap de Nico que, involuntàriament, Depay va evitar que anés a dins amb el cos. Lenglet va enviar una pilota al pal després del llançament d’una falta lateral però la jugada estava invalidada per fora de joc.

Karavaev va posar l’ai al cor dels blaugrana en un intent de rosca a l’escaire mentre que el Barça continuava centrant pilotes a l’àrea que no trobaven rematador. L’àrbitre va xiular un penal a favor del Barça però després de consultar el VAR es va fer enrere perquè havia estat Ansu Fati qui s’havia xutat la seva pròpia cama. L’equip necessitava un gol i una sacsejada, i Sergi Barjuan va actuar posant Dembélé a la gespa per Gavi. No podia fer cap altra cosa. S’ho havia de jugar el tot per tot. Els blaugrana ja feia minuts que estaven dominant i havien posat una marxa més. Mereixien un gol. I el futbol va fer-los justícia. En l’enèsima centrada de Mingueza des de la dreta, Ansu la va engaltar després que la pilota botés davant seu. Xut inapel·lable, imparable, rematada amb tota l’ànima per damunt del cap del porter. Crit de ràbia en la celebració. I record per Agüero, també.

Tenint en compte la tendresa d’aquest Barça, especular quedava totalment prohibit. No està el Barça prou sencer ni madur per jugar amb el marcador. Necessitava continuar igual, anant a buscar un segon gol i mantenir-se ferm i seriós en defensa. Durant minuts els blaugrana van jugar amb foc perquè tant Lenglet com Eric estaven amonestats, però el francès va deixar el camp abans d’hora per lesió i va tornar Araujo.

El Dinamo de Kíev no es va rendir i Ter Stegen es va tornar a disfressar de salvador en un xut de Tsygankov amb molta intenció. Els ucraïnesos van tenir alguna arribada més, però el Barça va saber jugar els minuts finals amb prou maduresa per no patir en excés, més enllà de la por a l’empat.

L’equip, ja amb Xavi a la banqueta, haurà d’acabar de fer la feina en la Champions contra el Benfica a casa. Dues victòries seguides li han donat vida. El Barça ha de ser a vuitens. Encara que sigui patint com mai.