Tot terratrèmol té un epicentre

Hi ha coses que no can­vien i el Barça va apro­fi­tar el par­tit de tor­nada de la super­copa per dei­xar les coses a lloc. Una exhi­bició fut­bolística per deter­mi­nar que con­ti­nua sent el millor equip del pla­neta. I quan es parla de pla­ne­tes, és obli­gat par­lar de Messi. No hi ha cap par­tit jugant de blau­grana en què l'argentí no exhi­beixi que és un fut­bo­lista d'una altra galàxia. Dotat d'un talent sobre­na­tu­ral, l'argentí va tor­nar a ser l'epi­cen­tre del ter­ratrèmol que el Sevi­lla es va tro­bar a Bar­ce­lona. Acom­pa­nyat d'un equip màgic i amb cinc dels vuit cam­pi­ons del món en l'onze ini­cial –Ini­esta i Villa van jugar en el segon temps, men­tre que Puyol va tenir des­cans fins que va reco­llir la copa–, el Barça va tor­nar a ser aque­lla màquina de fer fut­bol que no ha tro­bat rival les últi­mes dues tem­po­ra­des. Després que Pedro aplanés el camí (el canari va començar el curs de la mateixa manera que va aca­bar el pas­sat, forçant un gol en pròpia por­te­ria), Messi va fer la resta. L'argentí fuig de debats, mai li han interes­sat. El seu fort és fer gols i ahir va tor­nar a demos­trar que els genis no tenen límits. Per si hi havia dub­tes i per retro­a­li­men­tar la polèmica absurda que en el seu país d'ori­gen s'encar­re­guen d'avi­var, l'argentí va tor­nar a aparèixer per cer­ti­fi­car el pri­mer títol de l'era Ros­sell. I ho va fer en 20 minuts. Del 24 al 44, el temps que va tri­gar a mar­car dos gols que con­ver­tien el Sevi­lla en la pri­mera víctima pro­pi­ciatòria d'un Barça que torna a recor­dar qui serà el rival a batre. Dos gols magnífics que dei­xa­ven clares les seves inten­ci­ons i també les d'un Barça que no sap viure sense exhi­bi­ci­ons com les d'ahir. I amb Messi sem­pre al davant. L'argentí va tren­car les estadísti­ques la tem­po­rada pas­sada. 47 gols en 55 par­tits. 34 en lliga –amb els quals va igua­lar el rècord de Ronaldo– i un ven­tall d'exhi­bi­ci­ons que el situen en el lloc mes alt del pano­rama fut­bolístic. Guar­di­ola hi té molt a veure. En ple debat sobre el futur d'Ibra –pel que es va veure ahir, el suec s'haurà d'acos­tu­mar a escal­far l'última butaca de la suplència– i amb Villa sos­pi­rant per debu­tar, el tècnic va optar per dei­xar Leo al cen­tre. Un encert que l'argentí s'encar­rega de cer­ti­fi­car mar­cant gols a dojo i dis­po­sat a superar les estra­tosfèriques xifres del curs pas­sat. Messi no falla. És tan gran el seu fut­bol i tan enor­mes els seus com­panys que el Camp Nou es va fer mal a les mans de tant aplau­dir. Quan el par­tit ago­nit­zava, i dedi­cat als que tenen el mal vici d'aban­do­nar l'estadi una miqueta abans de l'hora, Leo cer­ti­fi­cava el hat-trick. Ini­esta (habi­tual) i Villa (a par­tir d'ara) van fer-li d'assis­tents. El Barça té un equip enorme, i Messi és el pri­mer que ho sap. «Sóc el mateix aquí que allà», va res­pon­dre quan se li va recor­dar la seva selecció. I pot­ser sense saber-ho va donar la clau del tot ple­gat: «En aquest equip tot­hom fa que l'altre sigui més bo. Són molt grans, hi ha un grup molt bonic.» Un crack agraït que sap ser generós. Ahir també va voler ser-ho amb Ronal­dinho: «Dime­cres vindrà i serà un pri­vi­legi. Es mereix un gran comiat d'aquest camp per tot el que va fer.» Dels genis no es bo dub­tar-ne.

«En aquest equip tot­hom fa que l'altre sigui més bo», diu amb modèstia el «crack» per expli­car el perquè de tot ple­gat