Tota la jornada de festa barcelonista que suposa cada diada del Gamper pot ser més o menys del grat de cadascú. La trobada de penyes del matí és tot un món en ell mateix, que té tant de mostra de vitalitat social del fenomen blaugrana com de reunió de col·leccionistes de segells, de convenció de taxidermistes o de comiat de solter. Els actes previs al partit també depenen molt del gust de cadascú, ja que es van arribar a combinar sobre la gespa una representació de les penyes que han complert cinquanta anys amb els seus emblemes unes traques eixordadores i una legió de percussionistes que en poca estona van fer sonar samba i el Cant del Barça indistintament. Potser era per distreure l'atenció ja que entre bambalines Rosell i Galliani negociaven per Ibrahimovic.

Després va venir la presentació dels integrants de la plantilla del primer equip, amb un començament inquietant quan van sortir en parella Hleb i Cáceres i una escenografia que perdia molt perquè era a plena llum del dia (beneïts nous horaris malgrat això) i la sortida dels jugadors no ressaltava com altres vegades amb foscor ambiental i focus il·luminant els protagonistes. Els parlaments tampoc no van aportar res de nou; sembla que aquest equip dedicarà els esforços -com ha de ser, per cert- a sorprendre el respectable amb la seva manera de jugar a futbol més que a reinventar discursos per prometre esforç i dedicació. I quedava una cerimònia quasi tan vella com el futbol, en què no cal inventar res: el lliurament del trofeu de la lliga passada. I enmig del costumisme, les celebracions diguem-ne eclèctiques i el classicisme vist mil vegades, un petit gest que es va elevar de la gespa cap amunt i es va expandir per tot l'estadi i per tot l'univers barcelonista amb la grandesa que només poden arribar a assolir els gestos que es fan amb responsabilitat i humilitat. Sandro Rosell, el nou president, i Joan Laporta, l'anterior, sense acaparar gens de protagonisme, que tocava sobretot a Ángel María Villar i a Carles Puyol, van oferir un gest del qual aquest cronista no recorda en la seva memòria barcelonista cap precedent: el president actual es va enretirar perquè fos l'anterior el que recollís el trofeu de campió de la lliga passada i perquè fes la volta d'honor amb els jugadors i els tècnics. Tan senzill, tan poca cosa, un gest tan humil com gran i responsable. El relleu més civilitzat entre un president entrant i un president sortint. Conegudes les seves diferències personals, amb enfrontaments, trencaments i fins i tot acusacions i denúncies, ahir van fer un gran favor a la institució, que tant de bo no quedi només com un gest de cortesia sinó que sigui una mostra de comprtament. La foto d'ahir hauria de tenir un lloc al museu del club, que per cert es diu Josep Lluís Núñez. Allò que tantes vegades es diu en els discursos i que després costa de veure: la institució per sobre de les persones, dels personalistes i fins i tot de les personalitats enfrontades.

L'anunciat reconeixement a Ronadinho, aquest cop canalitzat pel club, també va ser un gest que fa sentir orgullosos dels culers. Normalment se n'encarrega espontàniament la graderia quan torna algun exjugador. També està bé que es faci institucionalment. Sobretot en el cas del brasiler. No va ser només un dels grans jugadors que han passat pel Barça, va liderar un canvi històric. Un record emocionant, un reconeixement sincer.

Després venia el torn de l'equip. D'entrada, poca cosa a valorar. En aquest estament sí que el nivell està al lloc que correspon als grans clubs, esportivament, tècnicament i humanament. A més, el Gamper ja no té la significació d'altres temps en què era el dia que s'aixecava el teló per veure de què estava fet l'equip cada temporada. Ara el torneig del club se situa enmig de les cites oficials de la temporada, ja siguin les supercopes o les prèvies de classificació per la lliga de campions. De què està fet aquesta temporada l'equip ja ho vam veure dissabte passat contra el Sevilla. Està fet de la promesa de mantenir les virtuts que l'han convertit en el milllor de la història blaugrana i en la referència mundial. El partit d'ahir no va ser gaire res més que un entrenament amb públic, molt i molt de públic, l'estadi pràcticament ple. També un homenatge a Ronaldinho. Per això potser es va jugar al seu ritme (a l'actual, és clar). Fent un gol a mitges, Adriano i Villa van ser fidels a la tradició: el Gamper servia per conèixer els nous fitxatges. També va ser tradicional el gol del Milan: centra Seedorf i remata Inzaghi, com tota la vida. Tot està a lloc, tot sembla a punt: la institució, l'equip (sense Ibra?, amb Mascherano?), l'afició. Fins sempre, Gaúcho. La temporada comença. Sí, Pep, ja ho sabem: ens cordarem el cinturó.