Barça

Ronaldinho comprova que el Camp Nou mai l'ha deixat d'estimar

Ronaldinho comprova que el Camp Nou mai l'ha deixat d'estimar

El Gaúcho rep un sincer comiat i hi correspon visiblement emocionat

Per un moment el Camp Nou va retrocedir en el temps. Va mirar enrere i va voler agrair tantes i tantes nits de satisfacció que li va donar el brasiler de la rialla permanent. Ronaldinho Gaúcho, l'home que al camp va començar a fer girar el cercle virtuós, va tornar a trepitjar el Camp Nou i va comprovar que aquí mai se l'ha deixat d'estimar. En el partit previ que es va jugar abans que el col·legiat donés el xiulet inicial, el mag de Porto Alegre va poder acomiadar-se del que mai ha deixat de considerar «casa seva». I ho va fer amb el reconeixement que mereix una trajectòria que amb la samarreta blaugrana li van permetre consagrar-se com el millor jugador del món. Va haver-hi un agraïment oficial (un vídeo de tres minuts que recull moments inoblidables en la gènesi de l'actual Barça) i un d'espontani. El de la gent, el d'un públic que el va venerar i que es va posar dret quan el va veure sortir al camp (l'últim, com feia en el Barça) per iniciar l'escalfament. El Gaúcho va tornar a demostrar que és una persona agraïda. Va sortir fent reverències. Amb la grada dempeus, Ronnie va donar una volta completa a l'Estadi, saludant, tocant-se el cor. El seu somriure era la millor manera de donar les gràcies. Ahir va viure en la contradicció permanent. I és que no deixa de ser curiós que la nit més feliç que ha viscut com a rossonero es produís el dia que tornava a Barcelona. Potser ja ho imaginava quan a l'estiu del 2008, de matinada i amb el mateix jet amb què Galliani ha vingut ara a buscar Ibrahimovic, posava punt final a la seva millor etapa com a futbolista. Uns records que el van fer ennuegar, quan amb els dos equips sobre la gespa, en els videomarcadors de l'estadi es recordaven passatges (el gol al Chelsea, els del Bernabéu, el de Pamplona...) que han quedat per sempre més en la memòria culer. Dempeus al túnel, va estar a punt d'escapar-se-li alguna llàgrima. Visiblement emocionat i amb sensacions molt semblants a les que tenia quan vestia de blaugrana es va incorporar per permetre la xiulada inicial. Aquell, però, era ja un altre partit. En un equip en clara decadència, Ronaldinho va aparèixer molt en comptagotes en la primera part i va estar desaparegut en la segona. Les coses (o potser el cos) ja no l'acompanyen com abans. Ell, de partit, ja havia jugat el seu. El del retrobament amb un Camp Nou que el continua considerant un dels seus. No és casual que Puyol li donés la copa del Gamper ni que ell es quedés sol, l'últim, al camp, fent més reverències i amb un missatge prou contundent a la samarreta. «Barça, eu te amo.» Nosaltres també.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)