Per un moment el Camp Nou va retro­ce­dir en el temps. Va mirar enrere i va voler agrair tan­tes i tan­tes nits de satis­facció que li va donar el bra­si­ler de la ria­lla per­ma­nent. Ronal­dinho Gaúcho, l'home que al camp va començar a fer girar el cer­cle virtuós, va tor­nar a tre­pit­jar el Camp Nou i va com­pro­var que aquí mai se l'ha dei­xat d'esti­mar. En el par­tit previ que es va jugar abans que el col·legiat donés el xiu­let ini­cial, el mag de Porto Ale­gre va poder aco­mi­a­dar-se del que mai ha dei­xat de con­si­de­rar «casa seva». I ho va fer amb el reco­nei­xe­ment que mereix una tra­jectòria que amb la samar­reta blau­grana li van per­me­tre con­sa­grar-se com el millor juga­dor del món. Va haver-hi un agraïment ofi­cial (un vídeo de tres minuts que recull moments ino­bli­da­bles en la gènesi de l'actual Barça) i un d'espon­tani. El de la gent, el d'un públic que el va vene­rar i que es va posar dret quan el va veure sor­tir al camp (l'últim, com feia en el Barça) per ini­ciar l'escal­fa­ment. El Gaúcho va tor­nar a demos­trar que és una per­sona agraïda. Va sor­tir fent reverències. Amb la grada dem­peus, Ron­nie va donar una volta com­pleta a l'Estadi, salu­dant, tocant-se el cor. El seu som­riure era la millor manera de donar les gràcies. Ahir va viure en la con­tra­dicció per­ma­nent. I és que no deixa de ser curiós que la nit més feliç que ha vis­cut com a ros­so­nero es produís el dia que tor­nava a Bar­ce­lona. Pot­ser ja ho ima­gi­nava quan a l'estiu del 2008, de mati­nada i amb el mateix jet amb què Galli­ani ha vin­gut ara a bus­car Ibra­hi­mo­vic, posava punt final a la seva millor etapa com a fut­bo­lista. Uns records que el van fer ennu­e­gar, quan amb els dos equips sobre la gespa, en els vide­o­mar­ca­dors de l'estadi es recor­da­ven pas­sat­ges (el gol al Chel­sea, els del Ber­nabéu, el de Pam­plona...) que han que­dat per sem­pre més en la memòria culer. Dem­peus al túnel, va estar a punt d'esca­par-se-li alguna llàgrima. Visi­ble­ment emo­ci­o­nat i amb sen­sa­ci­ons molt sem­blants a les que tenia quan ves­tia de blau­grana es va incor­po­rar per per­me­tre la xiu­lada ini­cial. Aquell, però, era ja un altre par­tit. En un equip en clara decadència, Ronal­dinho va aparèixer molt en comp­ta­go­tes en la pri­mera part i va estar des­a­pa­re­gut en la segona. Les coses (o pot­ser el cos) ja no l'acom­pa­nyen com abans. Ell, de par­tit, ja havia jugat el seu. El del retro­ba­ment amb un Camp Nou que el con­ti­nua con­si­de­rant un dels seus. No és casual que Puyol li donés la copa del Gam­per ni que ell es quedés sol, l'últim, al camp, fent més reverències i amb un mis­satge prou con­tun­dent a la samar­reta. «Barça, eu te amo.» Nosal­tres també.