Van ser 944 minuts de joc, repartits en 17 partits amb el primer equip, però no van servir perquè l’Espanyol percebés el futbolista que podia arribar a ser Joan Jordán (Regencós, 1994), que en els primers partits com a blanc-i-blau mai va arribar a abandonar la timidesa dels primers dies. “Quan va arribar al juvenil li va passar una mica el mateix, li va costar trobar el seu lloc”, recorda Héctor Rodríguez, capità en categories inferiors de l’equip en què Jordán, avui indiscutible al mig del camp del Sevilla, va aterrar l’any 2011 procedent del Poblense. “Però més enllà dels inicis, la veritat és que es notava que era un futbolista competitiu, una mica avinagrat fins i tot en els entrenaments. En el bon sentit de la paraula”, descriu Rodríguez, que va compartir dos anys de juvenil i l’estada a l’Espanyol B amb l’ara migcampista sevillista: “Teníem un bon equip. Jordán potser no era dels millors, però sí que se li veia que tenia bon toc, que se sabia col·locar bé. I el temps demostra que també disposava de la mentalitat necessària.”

Però més enllà d’arribar a treure el cap entre els professionals, el migcampista català va passar de puntetes per l’RCDE Stadium. Una cessió al Valladolid abans que l’estiu del 2017 la seva única fixació fos trobar un equip que el volgués “de veritat”. I aquí va irrompre l’Eibar i la mirada de l’aleshores director esportiu, Fran Garagarza, que sí van detectar en aquell migcampista de bon peu però encara per polir una peça que podia encaixar en l’estil d’intensitat i rauxa de Mendilibar. “Sabíem que fitxàvem un jugador amb un potencial important i sobretot amb marge de millora. A sobre era un noi que sabia escoltar, amb humilitat”, descriu el mateix Garagarza sobre un Jordán que en dues temporades a l’Eibar no es va perdre cap partit per lesió i que va funcionar com un rellotge. Tant, que va acabar cridant l’atenció d’un Monchi que ha vist com el migcampista català era capaç de reproduir tot el que havia fet a Ipurua en un escenari encara superior com és el Sánchez Pizjuán, on Jordán s’ha convertit en un futbolista d’absoluta confiança per a Lopetegui, guerrer sense pilota i amb criteri amb ella. Com a sevillista, el jugador format a l’Espanyol només s’ha perdut tres partits, a principis del 2020, a causa d’una fractura òssia al nas. Enguany, amb 41 partits a les cames, és el futbolista de la plantilla que ha participat en més enfrontaments. Només Diego Carlos, Koundé i Bounou el superen en minuts de joc i Jordán, a còpia de regularitat i d’entrega, s’ha convertit en un dels referents d’una de les aficions més fervents del panorama estatal. I més encara després que l’incident en el derbi de copa, quan va rebre l’impacte d’un pal de plàstic, va encendre la rivalitat entre Betis i Sevilla amb el català com a qüestionat protagonista, amb els verd-i-blancs acusant-lo de fer comèdia i tot el sevillisme corejant el seu nom. Més enllà de polèmiques, Jordán és un bastió d’un grup que segons Monchi, “representa els valors d’aquest escut com pocs altres anteriorment”. I tan important és el català dins de l’engranatge del Sevilla, que aquest mes el club ha anunciat la renovació fins al 2027, quan tindrà 32 anys. De passar desapercebut pel primer equip de l’Espanyol a convertir-se en jerarca al costat de futbolistes com Fernando i Rakitic al mig del camp d’un equip que aspira a mirar als ulls als millors clubs d’Europa.