La caiguda que no s’atura
El mur. Des del 2015, quan l’equip va aixecar la Champions, grans disgustos i desfetes imperdonables s’han succeït a Europa un rere l’altre
Abans del partit contra l’Eintracht, el Barça venia de viure alguns malsons difícils d’oblidar en la Champions, com ara la nit màgica de Mbappé al Camp Nou (1-4, PSG), la dramàtica golejada contra el Bayern a Lisboa (2-8) i la caiguda, no menys brutal, a Anfield contra el Liverpool (4-0). La maledicció europea, ara amb Xavi a la banqueta i en la segona competició, continua encara ben viva i caldrà esperar uns mesos més per veure si l’equip blaugrana pot ressorgir un altre cop entre els grans d’Europa i tancar una de les ferides que més mal fa a l’afició blaugrana.
Els fantasmes europeus
L’únic atenuant en la dolorosa derrota de dijous és que aquest és un projecte que, sota la direcció de Xavi, tot just comença a caminar. Això sí, alguns dels jugadors han topat amb la mateixa pedra, sobretot Hesp, Busquets i Alba, sense oblidar Piqué, que dijous va ser baixa. Tots ells van aixecar la Champions el 2015, però des de llavors han viscut un drama rere un altre. El 2016, amb Luis Enrique defensant el títol, l’equip va topar amb la força bruta de l’Atlético de Simeone, que amb dos gols de Griezmann va fer fora els blaugrana en els quarts de final. Més endavant els matalassers, com no podia ser d’una altra manera, acabarien perdent la final contra el Real Madrid.
El 2017, després de l’èpica remuntada contra el PSG al Camp Nou (6-1), el Barça va ser atropellat pel Juventus a Torí també en els quarts de final en un partit en què ni la van faliar. La maledicció continuaria un any després amb la vergonyosa derrota a Roma (3-0) ja amb Valverde, entrenador que també va viure un dels pitjors moments de la història del club a Europa, la golejada a Anfield contra el Liverpool, quan Messi i companyia tenien un peu i mig en la final.
Pitjor impossible?
Amb tot, les coses sempre són susceptibles d’empitjorar. I certament ho van fer. En la temporada de la pandèmia (2019/2020), els quarts de final de la Champions es van traslladar a Lisboa. Setién, entrenador arribat després del fracàs de la supercopa, tampoc se’n va sortir i la golejada contra el Bayern va ser de les que fan època (2-8). Bartomeu, cada vegada amb menys crèdit, es va encomanar a Koeman, però al febrer l’equip ja estava fora de combat, aquesta vegada en els vuitens, contra un PSG molt superior.
Una temporada més i les coses, un altre cop, anirien a pitjor. L’equip va caure en la fase de grups, impotent sobretot contra el Bayern (0-3 i 3-0), però també contra el Benfica. El premi menor de l’accés a l’Europa League ja sabem com ha acabat.
L’exemple de Rijkaard
Xavi pot recordar, això sí, que Rijkaard en la seva primera temporada –ambLaporta de president– també va caure en la copa de la UEFA (2004). Dues temporades més endavant l’equip aixecaria la seva segona Champions a París amb el recordat gol de Belleti..