La diferència entre sumar en un entorn en què es multiplica i ser irrellevant en un context de divisió és segurament la definició generalitzada de l’afició quan pensa i valora Sergi Roberto, un complement perfecte en anys d’excedència futbolística i un futbolista lineal mancat de rebel·lió durant els dies més infames de l’última època. Dit d’una altra manera, Sergi Roberto ha estat com el soldat crescut en el moment que els veterans agafen pel coll l’enemic, però més tard s’ha amagat en la retirada quan els mateixos veterans han decidit girar cua perquè más se perdió en Flandes i tal dia farà un any. Així doncs, salvant les distàncies perquè Roberto té molta més entitat futbolística, Iván Iglesias semblava el futur del dream team quan jugava al costat de Laudrup, i posteriorment va ser vist com una de les causes de la decadència al compartir banda amb Korneiev: son jugadors marcats per un entorn que no poden canviar.

A partir d’aquí, no tindrà una temporada fàcil, primer de tot perquè l’afició del Barça té certs trastorns obsessius amb les fílies i les fòbies difícils de dictaminar, Larsson va caure bé només d’arribar a l’aeroport mentre que a Rivaldo tens problemes per trobar-lo al museu, i ara mateix, Sergi Roberto personifica injustament el record dels dies grisos, com si Piqué, Alba, Ter Stegen, o Busquets, no haguessin estat titulars en cadascun dels ridículs europeus dels darrers temps.

Així doncs, la temporada de Roberto serà un resum de la temporada grupal, si l’equip funciona gràcies a la capacitat de Xavi de tornar a ser el Xavi de la seva arribada, ell es mimetitzarà amb l’entorn per assumir el rol de complement ideal, de facilitador de joves des de la barrera, però si el club segueix esportivament el camí del desencís, ell sap que serà vist pel gran públic com un dels bocs expiatoris. En definitiva, com li ha passat sempre a en Sergi, la història del Barça serà la seva pròpia història, un dels mals endèmics dels crescuts a la Masia.