Pedri és l’esperança d’un record salvaguardat del temporal i la nostàlgia d’un futur escrit amb tinta invisible, el punt d’unió entre Coldplay i la cançó per escriure, el referent vingut de fora per posar ordre a una casa desendreçada, el lloc on agafar-se quan Messi partia cap al fred de París i tothom es mirava per decidir què volien ser de grans.

Les grans llegendes creixen primer en la derrota, en la fam de títols, en un entorn viciat per la generació anterior on han d’aprendre a sobreviure per anar creant el propi traçat. Així doncs, Pedri va arribar quan ningú l’esperava, per la porta de servei, sense acaparar grans titulars, convivint amb els darrers espasmes d’un equip tancat per enderroc, i aquí, es va convertir en imprescindible per gestionar la continuïtat històrica del club.

La conseqüència de tot plegat és que Pedri ha passat de nen a home saltant-se l’adolescència, com si la desgràcia familiar l’hagués forçat a abandonar les joguines per agafar les regnes de la llar, i en aquest pas voraç cap a l’home responsable hi ha el misteri d’una carrera futbolística que amb dinou anys s’ha saltat tot els passos lògics del creixement sostenible. Ras i curt, Pedri és pilar fonamental quan Iniesta era una intuïció, Puyol un desconegut, Busquets jugava a tercera divisió, i Xavi aprenia lentament a l’ombra de Guardiola, o sigui, és el referent del joc quan Messi podia meravellar deixant tota la pressió a Ronaldinho.

A partir d’aquí, s’ha d’entendre la història de Pedri com un relat perfecte on el qui, el quan i el com, es troben just en el moment precís per poder fer creïble el somni del nen que aconsegueix petites gestes amb la pilota, el conte idealitzat d’aquell que s’imagina protagonista al Camp Nou sense perdre la cara de bon nano a qui confiaries les claus de casa, i és que Pedri és el triomf absolut de l’infant que portem a dins, la constatació que a vegades els desitjos es fan realitat, i per això, ens té completament enamorats.