L’1x1 de Frank Bayer sobre els jugadors del Barça
Araujo. El Russell Crowe dels trapezistes
Les tries escolars dels noranta a educació física tenien una estructura comuna: la primera selecció era pel company talentós amb una habilitat natural per resoldre els partits, i la segona era per la lleialtat innegociable, pel sacrifici permanent, per la competitivitat genètica, o sigui, per la companyonia bèl·lica del que et cobreix quan el camp de batalla és un infern sense ànima. El segon sempre era Araujo perquè sense ell no tindria sentit el primer.
Araujo és imprescindible perquè personifica el contraestil per salvaguardar l’essència del mateix, el nou Mascherano, el mirall trencat del central pulcre amb la sortida de pilota, la necessitat de corregir els solistes perquè l’orquestra continuï sonant a ritme de primavera florida. Per tant, sense Araujo el talent perdria la protecció necessària per deambular a la corda fluixa de l’error, perquè és alhora la xarxa del trapezista i la necessitat del barcelonisme de gaudir de l’instint enmig de tant solfeig: Araujo és l’afinador imprescindible del conjunt instrumental.
En definitiva, el gran èxit d’Araujo és la seva capacitat per connectar amb Puyol o Migueli, per rememorar els líders defensius de la història del Barça que brillaven en la victòria i eren l’últim bastió de resistència en la derrota, que no tenien mai premis individuals però eren essencials pels èxits col·lectius i, sobretot, se l’ha de reconèixer per aconseguir rebel·lar el Camp Nou quan el públic entra en aquell estat de letargia burgesa. Per això, quan al partit de Las Vegas va apartar amb contundència Rüdiger en veure’l com un llop assedegat en direcció a Gavi, la gent va trempar en imaginar-se’l traient-se el casc després d’apartar el madridista: “Mi nombre es Ronald Araujo, comandante de las tropas defensivas del Norte, central del Futbol Club Barcelona, leal servidor del verdadero emperador, Xavi Hernández.”