Ha passat de veure’s com l’únic salvavides fiable quan tot s’enfonsava amb el so desballestat d’una orquestra fatigant a ser el responsable que l’equip “palanca” acompleixi amb les expectatives creades després d’una severa rentada de cara de la plantilla. Poques vegades a la vida deixes de percebre el missatge de fes el que puguis perquè hem de salvar el cul, a rebre l’ordre d’assolir els màxims perquè no ens podem permetre anar pel món tapant els forats del desaigua.

Per tant, el repte és majúscul per a un entrenador sense currículum tècnic més enllà de la pròpia excel·lència com a futbolista i la rentada de cara objectiva del curs passat quan l’equip es veia amb possibilitats. Però no ens enganyem, també sobrevola al subconscient la linealitat final on l’atmosfera va quedar impregnada per la letargia burgesa i insípida dels darrers anys de Bartomeu: Xavi va mostrar un coneixement adient del camí però en un moment determinat els peus li varen quedar enganxats a les arenes movedisses dels vicis adquirits.

A partir d’aquí té a davant seu l’any de la seva vida a títol d’entrenador, ell ho sap, ho sent, i gaudeix d’aquesta responsabilitat amb el sentiment de ser un afortunat, perquè depenent d’aquesta temporada la carrera de Xavi serà llarga gràcies a una legitimitat guanyada a còpia de victòries, o es quedarà aturada a mig camí perquè no va ser capaç de fer explotar la revolució duta a terme a còpia de “palanques”, discursos seductors, i el telèfon fervent de Mateu Alemany.

En definitiva, està com Guardiola el 2008 amb l’única diferència que ara la pressió és més gran, l’equip no és tan potent i, sobretot, hi ha una necessitat imperiosa de guanyar perquè el club només es pot sostenir econòmicament des de la victòria, un relat estimulant en un club com el Barça, que sempre ha tirat endavant a pesar de la derrota. Així doncs, molta calma, Xavi és valent, li agraden els reptes, i ara només hi ha lloc per als que no tenen por de morir a mitja partida: comença l’espectacle.