Una manotada als morros
El Barça perd contra l’Inter en un partit en què li anul·len un gol per mans d’Ansu en una controvertida decisió i no li xiulen un penal, també per mans clares de Dumfries
Mala versió de l’equip dirigit per Xavi, que es queda sense marge d’error per assolir la classificació
El Barça s’ha ficat en un problema. El conjunt dirigit per Xavi Hernández queda sense marge per ser als vuitens de final de la Champions League després de perdre per la mínima (1-0) al feu de l’Inter, en un partit en què va oferir una versió molt decebedora i no va mostrar capacitat per superar un rival que li va donar la pilota i va dedicar-se a defensar pràcticament dins de la seva àrea i a contraatacar. Una actuació dels blaugrana que, tant per la imatge com pel resultat i del que se’n deriva en la classificació, suposa una galleda d’aigua freda, una destrempada important, una manotada als morros.
I, de fet, de mans va anar la cosa també al Giussepe Meazza, perquè si bé és cert que el conjunt culer no va trobar-se futbolísticament, també ho és que dues controvertides decisions arbitrals, totes dues en el tram final, el van privar d’acostar-se a l’objectiu. La primera, un gol anul·lat a Pedri (68’) per mans d’Ansu Fati just abans que el canari rematés a la xarxa. L’acció, advertida pel VAR quan els futbolistes del Barça ja havien celebrat l’empat i l’Inter es disposava a servir de centre, aixeca polseguera, ja que el 10 blaugrana va fregar sense voler amb la mà una centrada de Dembélé, que va acabar caient als peus de Pedri, que va marcar. Segons el reglament dels últims anys, aquest gol era invalidat sense discussió, ja que preveia que qualsevol jugada amb unes mans pel mig que acabés en gol, no valdria, però aquesta temporada la normativa ha canviat, i ja només s’aplica a unes mans de l’autor del gol. S’entén que l’àrbitre va interpretar que la infracció d’Ansu va ser voluntària, cosa que realment no ho sembla. I l’altra jugada, la segona, va ser just al final, un penal molt clar de Dumfries (91’) per mans, que ni el col·legiat de camp, ni –inexplicablement– el del VAR, van apreciar. És difícil de comprendre que les mans d’Ansu fossin interpretades com voluntàries i les de Dumfries, no.
La polèmica, doncs, va fer marxar calent el Barça, que no faria bé d’excusar-se en l’arbitratge, tot i que òbviament va condicionar, per explicar el resultat. I és que l’equip que dirigeix Xavi no va saber com fer mal a l’Inter en cap moment. Semblava el grup culer encara a Son Moix, ja que gairebé va calcar el partit. Ahir, però, Lewandowski no va estar inspirat i el Mallorca no té un xutador del nivell de Çalhanoglu, l’autor de la diana, abans del descans (45’), del triomf neroazzurro. Va ser, doncs, un matx força semblant al de dissabte passat; l’Inter, tancant amb cinc a darrera, endreçat a camp propi, esperant el seu moment per córrer, amb el Barça tenint la pilota sense generar res.
Els blaugrana van monopolitzar, doncs, la pilota, tot el partit, però van tenir-la amb poca intenció, la van moure a poc a poc i sense aprofundir. Sense espais enlloc, ni Pedri ni Gavi van rebre en zones sensibles; els laterals, ahir ocupats per Sergi Roberto i Marcos Alonso, tampoc van tenir impacte, entestats, sobretot el de Reus, a posar centrades des de tres quarts de camp a dins d’una àrea on hi havia tres gegants defensant; i els extrems, els que més haurien pogut influir i, probablement, de qui més necessitava l’equip ja que el context de l’enfrontament demanava desequilibri per alguna banda, van estar espantosos. Raphinha, que va acabar substituït, va estar inèdit a la banda esquerra, un cantó pel qual ja ha demostrat més d’una vegada que no està còmode, mentre que Dembélé sí que va participar més, encara que va ser un desastre. El francès, des de banda dreta, ho va decidir tot malament, no es va escapar pràcticament mai del seu marcador Di Marco, va fer centrades dolentes, sense sentit, va perdre pilotes i, en una de les poques que sí que va encertar en la tria, va xutar al pal (60’). Ja era la segona part, quan el 7 va estavellar la pilota a la fusta, després d’una primera en què el conjunt entrenat per Simone Inzaghi havia marxat als vestidors guanyant amb la fuetada de Çalhanoglu, que va culminar des de la frontal un dels tres contraatacs que els italians havien fet. El primer va acabar amb aturada de Ter Stegen; el segon, amb penal –també per mans– d’Eric García que el VAR va deixar finalment en fora de joc, i el tercer sí que va anar a dins.
El Barça, per la seva banda, no va provar Onana, i tampoc després del descans va aconseguir canviar la dinàmica. L’única manera que va trobar per acabar les jugades va ser centrant a l’àrea; va fer-hi cap a una quarantena de centrades, totes per no res, ja que representava un argument poc útil contra un equip enfonsat i amb especialistes defensant el joc aeri. Ni Ansu, ni Balde, ni Piqué –que va rellevar un lesionat Christensen–, ni tampoc Kessie van poder fer variar el destí del matx. L’actuació arbitral va ser nefasta, no menys que el futbol blaugrana. A l’equip de Xavi encara li queda camí.