Inconformista

Aquest Barça és un equip ambiciós i amb fam de títols. És un equip guanyador perquè disposa d’unes futbolistes que no es cansen mai de guanyar i de millorar el seu nivell. Aitana Bonmatí n’és un exemple més. Exigent amb ella mateixa i amb l’equip, la migcampista de Ribes va assegurar després de la final que encara pot ser millor. “Em considero inconformista i ambiciosa. Pocs cops estic contenta amb el que faig i això em permet continuar millorant. Vull veure una versió de l’Aitana millor cada any i és el meu objectiu.” Deixant de banda les distincions individuals, la 14 blaugrana se centra en el bé de l’equip. “Intento posar a disposició de l’equip tot el que tinc. Els premis individuals són conseqüència del bon joc de totes. Estic centrada a donar el millor de mi mateixa perquè el Barça sigui més a prop de la victòria. Em quedo amb això. Estic contenta d’obtenir el primer títol de la temporada. Som ambicioses i mai ens conformem amb res”, va explicar.

Aitana és, com les seves companyes, un referent. Ja no sorprèn veure nenes i nens amb la seva samarreta, corejant el seu nom o demanant-li fotografies. La futbolista de Ribes és un mirall per a moltes nenes. Un mirall que fa uns anys no existia. Les que volien ser jugadores de futbol en un futur tenien com a referents homes. En el seu cas, Xavi, l’actual entrenador del Barça i autor del pròleg del seu llibre Totes unides fem força, en què rescata detalls de la seva curta carrera, perquè Aitana Bonmatí tot just va complir 25 anys dimecres passat. Una carrera que va començar a l’equip del seu poble, el CD Ribes, va continuar al CF Cubelles i es va trobar amb el Barça, on ara triomfa. A Ribes, casa seva, ja va mostrar indicis del que arribaria a ser. “Això que fa de rebre orientada i aixecar el cap ja ho feia de petita”, explica a aquest diari Rubén Bernardo, entrenador d’Aitana a l’aleví ribetà. “La competitivitat que té ara ja la tenia. No li agradava perdre ni en els entrenaments ni en els partits. Jugava tal com s’entrenava i era la diferència que tenia respecte a altres nens de la seva edat”, recorda Bernardo. La migcampista blaugrana era l’única nena d’aquell equip. Despuntava tant que el seu entrenador no va dubtar en cap moment del futur prometedor que l’esperava. “Li vaig dir que jugaria allà on ella volgués. En aquella època, l’Espanyol cuidava millor el femení, però ella em va dir que volia jugar al Barça. És més culer que l’escut”, explica Rubén Bernardo, que ara sent “orgull” de veure-la triomfar al club que estima i destaca la seva qualitat com a persona. “És una més del poble. La humilitat que demostra en les rodes de premsa és real. És una persona diferent dins i fora del camp. A la gespa es transforma i és competitiva, però li agrada la tranquil·litat i passar temps amb els seus”, diu.

Bones paraules, humilitat i un somriure fora del terreny de joc. A dins, passió per l’escut, competitivitat i talent. El Lió la va voler fitxar, ella va decidir renovar fins al 2025 i quedar-se allà on “més feliç” és. El Barça i el barcelonisme són feliços amb ella.