La maduresa, patent

El partit contra el Wolfsburg va ser com reviure tot el que ha passat aquests quatre anys. Unes muntanyes russes d’emocions dignes de pel·lícula. Els fantasmes de les derrotes contra el Lió van passejar-se pel Philips Stadion d’Eindhoven, però el Barça de Jonatan Giráldez es va encarregar d’espantar-los en una segona part memorable. I és que la incredulitat va apoderar-se de l’ambient entre els seguidors barcelonistes quan es va trobar amb un inici de partit completament inesperat. El Wolfsburg va trigar tres minuts a avançar-se després d’una pèrdua de Bronze prop de la frontal que va desembocar en el gol de Pajor. Tocava remar. El Barça estava desdibuixat, tocat i sense claredat en atac. Les coses no sortien i més es va complicar tot amb el 0-2 poc abans del descans, obra de Popp. L’escenari era desolador per a les jugadores i l’afició i l’estímul que va trobar Giráldez va ser fer sortir a escalfar-se Alexia Putellas, que en un segon va fer el primer pas cap a la remuntada despertant tots els aficionats culers que s’havien apagat amb el marcador en contra.

Mai a la vida un descans havia anat tan bé al Barça. L’equip que va sortir en el segon temps era un de completament diferent i molt més reconeixible, que va sortir a menjar-se el rival. El que va passar llavors sobre la gespa és difícil d’explicar amb paraules. Dos gols en dos minuts, tots dos de Patri Guijarro, van reiniciar el partit. El primer va arribar després d’una genialitat de Hansen. El segon, després d’una recuperació i una centrada d’Aitana. En totes dues jugades, la migcampista balear va rematar sola dins l’àrea. Dues dianes que van produir-se a la porteria on l’afició blaugrana tenia el seu lloc reservat. L’esclat de color i eufòria va fer pensar que el duel no quedava empatat, sinó que començava a guanyar-se en aquell mateix instant. L’equip va créixer i, de cop, el Philips Stadion –amb 33.147 persones– es va convertir en un mini Camp Nou que va empènyer fins a 3-2 definitiu, obra de Rolfö després d’una acció embolicada, fins i tot còmica, dins l’àrea en què la defensa del Wolfsburg va regalar l’esfèrica al Barça. I sí, l’equip havia tret aquella maduresa de la qual es parlava en les hores prèvies. L’1-3 contra el Lió va ser impossible de remuntar, però el 0-2 contra el Wolfsburg es capgiraria sí o sí. Els vint minuts següents van ser de patiment i ànsia per sentir el xiulet final. Amb Alexia, que va passar-se tota la segona part escalfant i animant, va arribar la cirereta. Uns minuts de premi per a la capitana, que va poder apuntar-se aquesta Champions viscuda des de la distància.

L’espina de Torí ja és història. El Barça, model de les generacions actuals, suma el segon títol al palmarès. Qualsevol sentiment de deute per part de les jugadores va quedar saldat. Sí, la Champions ve cap a Barcelona. Llarga vida a aquest equip que encara té fam de més.