Llarga vida, Barça
El Barça es treu l’espina de Torí i conquereix la seva segona Champions després d’una remuntada memorable contra el Wolfsburg
L’equip va canviar completament en el descans, va treure l’orgull i va capgirar el 0-2 en els primers vint-i-cinc minuts de la segona part
Una bogeria col·lectiva. Això és el que es va viure a Eindhoven i això és el que ha aconseguit crear el Barça amb la seva afició. No fa pas tant, l’any 2019, 1.200 culers van desplaçar-se a Budapest per veure la primera experiència de l’equip en una final europea. Al davant, el Lió. La missió, gairebé impossible. Quatre anys després, el Barça s’ha guanyat el respecte i l’admiració de tot el món. Ha trencat barreres, ha omplert estadis, ho ha guanyat absolutament tot i s’ha convertit en referent per a nens i nenes, aquelles que, com elles, també s’han trobat mil traves a l’hora de practicar l’esport que més estimen. El Barça ha demostrat que pot mobilitzar masses: de 1.200 a les 15.000 de Torí o a les 8.000 d’Eindhoven. Una afició que s’ha situat a l’altura del que elles han regalat damunt la gespa any rere any. Elles van retornar la il·lusió al barcelonisme quan vivia els anys més durs i, tot plegat, ha desembocat en un vincle irrompible entre tots dos bàndols, que superava els límits de l’entrega per unes jugadores, uns colors i un escut. El “tornarem” de Torí es va convertir en una mena de jurament infrangible. Nosaltres, les jugadores, vindrem i guanyarem. Vosaltres, afició, hi sereu i podreu celebrar la Champions que el 2021 la pandèmia us va privar. Si tenien una espina clavada, ara poden respirar tranquil·les. El Barça torna a ser campió d’Europa. I de quina manera!
La maduresa, patent
El partit contra el Wolfsburg va ser com reviure tot el que ha passat aquests quatre anys. Unes muntanyes russes d’emocions dignes de pel·lícula. Els fantasmes de les derrotes contra el Lió van passejar-se pel Philips Stadion d’Eindhoven, però el Barça de Jonatan Giráldez es va encarregar d’espantar-los en una segona part memorable. I és que la incredulitat va apoderar-se de l’ambient entre els seguidors barcelonistes quan es va trobar amb un inici de partit completament inesperat. El Wolfsburg va trigar tres minuts a avançar-se després d’una pèrdua de Bronze prop de la frontal que va desembocar en el gol de Pajor. Tocava remar. El Barça estava desdibuixat, tocat i sense claredat en atac. Les coses no sortien i més es va complicar tot amb el 0-2 poc abans del descans, obra de Popp. L’escenari era desolador per a les jugadores i l’afició i l’estímul que va trobar Giráldez va ser fer sortir a escalfar-se Alexia Putellas, que en un segon va fer el primer pas cap a la remuntada despertant tots els aficionats culers que s’havien apagat amb el marcador en contra.
Mai a la vida un descans havia anat tan bé al Barça. L’equip que va sortir en el segon temps era un de completament diferent i molt més reconeixible, que va sortir a menjar-se el rival. El que va passar llavors sobre la gespa és difícil d’explicar amb paraules. Dos gols en dos minuts, tots dos de Patri Guijarro, van reiniciar el partit. El primer va arribar després d’una genialitat de Hansen. El segon, després d’una recuperació i una centrada d’Aitana. En totes dues jugades, la migcampista balear va rematar sola dins l’àrea. Dues dianes que van produir-se a la porteria on l’afició blaugrana tenia el seu lloc reservat. L’esclat de color i eufòria va fer pensar que el duel no quedava empatat, sinó que començava a guanyar-se en aquell mateix instant. L’equip va créixer i, de cop, el Philips Stadion –amb 33.147 persones– es va convertir en un mini Camp Nou que va empènyer fins a 3-2 definitiu, obra de Rolfö després d’una acció embolicada, fins i tot còmica, dins l’àrea en què la defensa del Wolfsburg va regalar l’esfèrica al Barça. I sí, l’equip havia tret aquella maduresa de la qual es parlava en les hores prèvies. L’1-3 contra el Lió va ser impossible de remuntar, però el 0-2 contra el Wolfsburg es capgiraria sí o sí. Els vint minuts següents van ser de patiment i ànsia per sentir el xiulet final. Amb Alexia, que va passar-se tota la segona part escalfant i animant, va arribar la cirereta. Uns minuts de premi per a la capitana, que va poder apuntar-se aquesta Champions viscuda des de la distància.
L’espina de Torí ja és història. El Barça, model de les generacions actuals, suma el segon títol al palmarès. Qualsevol sentiment de deute per part de les jugadores va quedar saldat. Sí, la Champions ve cap a Barcelona. Llarga vida a aquest equip que encara té fam de més.