L’EDITORIAL
Campiones i revolucionàries
Eindhoven s’ha fet un lloc en la memòria barcelonista. El Barça va alçar la segona Women’s Champions League, i el guió de la final va accentuar el mèrit d’un equip que lidera una revolució. Les imatges prèvies al partit, amb la ciutat tenyida de blaugrana com ja va passar a Torí l’any passat, eren una primera mostra del poder d’atracció del Barça, tenint en compte les dificultats per fer el desplaçament des de Catalunya. Una primera victòria. I el partit va estar carregat d’èpica, que ho va fer tot encara més màgic. De reviure els fantasmes de Torí, que amenaçaven de deixar en fum les reflexions sobre les lliçons que s’havien après de les garrotades anteriors, a ser protagonistes d’una remuntada memorable. Amb la força del col·lectiu, personalitzada aquesta vegada en Patri Guijarro, una migcampista pencaire que ha canviat el rol aquesta temporada, entre la lesió d’Alèxia i l’arribada de Keira Walsh, i que es va disfressar de davantera rematadora –una de les mancances que va trobar a faltar l’equip en la primera part– per frustrar en dos minuts la renda del Wolfsburg en una final rematada per Rolfö. Tot plegat, amb Alèxia Putellas, la gran icona, a la banqueta, només a temps d’entrar en l’últim sospir i aixecar la copa.
Amb l’equip masculí celebrant el títol de lliga després de quatre anys però encallat a Europa, el femení torna a alçar la veu. Quatre finals en cinc anys. Tres de seguides. Dos títols. Lluny encara del palmarès de l’Olympique de Lió, el poder blaugrana en el marc continental –en l’estatal no hi ha color– comença a ser impactant. El Barça està normalitzant el fet de lluitar per la corona europea, amb una generació d’or que té corda per estona. I tot plegat, amb un poder d’atracció que no para de créixer. El dubte és quin sostre té aquest fenomen social, i gestes com la de la final contra el Wolfsburg, del 0-2 al 3-2, ajuden a amplificar el ressò. El Barça torna a ser campió d’Europa, es consolida com a referent del creixement del futbol femení i trenca murs. La remuntada a Eindhoven és un dard al victimisme. Res és impossible. Benvinguda revolució.