Com a infant nascut futbolísticament a Itàlia 90 tenia el trauma d’un jersei escolar d’uniforme verdós i d’altra banda, que el porter del meu equip vestís sense estridències i no parés penals. És així, Zubizarreta era la sobrietat enmig de l’espectacle, el rendiment lineal perdut entre el tsunami d’emocions d’un equip capaç de fidelitzar els descreguts i pocs després, perdre’s entre el caos de la seva pròpia excel·lència. Per això en Zubi no parava penals ni feia la intenció de tocar la pilota, no ho necessitava, qualsevol gest dramàtic trencava el relat de l’arquitecte noucentista que salvaguardava la rereguarda d’uns modernistes perduts entre tramvies.

Així doncs, en aquell equip desmesurat Zubizarreta era imprescindible per tenir la referència de la utòpica normalitat, el cos que s’havia d’arronsar per arribar al travesser però no es va allargar prou amb Savicevic, els tres salts curts amb els punys tancats quan havia de connectar els laterals amb vocació d’extrems, el llenguatge no verbal de qui no vol rebre passades directes als peus, la mentalitat ferma de qui es reservava el gran error per quan ja no necessitava demostrar res, i evidentment, la fotografia perpètua de la mà sòlida desviant la pilota de Lombardo aquell 20 de maig de 1992: Zubizarreta va fer de la Sampdoria un equip gairebé de llegenda, gairebé.

A partir d’aquí, el dream team va morir quan Cruyff es va enorgullir massa de si mateix i va fer fora el líder del vestidor durant la tornada del desastre d’Atenes. Aquella nit el geni va creure que la normalitat era el problema d’aquell grup singularitzat per anar contra corrent, i amb la marxa de Zubizarreta va perdre el punt de suport des d’on vestir el llibertinatge creatiu de la resta: va arribar Busquets, el porter que jugava amb els peus, parava penals i saltava al camp amb pantalons llargs, o sigui, el que fugia de la normalitat rutinària de Zubi, i aquell dia, el Barça de Cruyff va deixar de somiar mentre el nen nascut a Itàlia 90 va saber el que era un trauma futbolístic.