L’home que va negar el fit­xatge de Jua­nele al·legant davant de Cruyff i Rexach que no era acon­se­lla­ble pels comen­ta­ris escol­tats a Gijón sobre la vida noc­turna de la mare del juga­dor, era com l’oncle silenciós que no t’esti­mes gaire però dona equi­li­bri fami­liar, com l’amic dels pares que venia a dinar un cop a l’any i no et fotia gaire cas, com l’aju­dant ideal que t’acon­se­lla abans de la final de Wem­bley que pot­ser no és el dia per sor­tir amb defensa de tres davant els Lom­bardo, Man­cini i Via­lli. El gol va ser de Koe­man però ell la va cla­var.

Aquest era Tonny Bruins Slot dins l’equip tècnic del dream team, massa holandès per entrar en una cul­tura medi­terrània, mesu­ra­da­ment dis­cret per fer ombra a Cruyff, i sufi­ci­ent­ment des­con­nec­tat dels intan­gi­bles del fut­bol per ser valo­rat en lloc de ser esti­mat. Per això ens va sor­pren­dre quan la nit del 5-0 va dei­xar de banda el seu posat d’aus­te­ri­tat emo­ci­o­nal de natu­ra­lesa cal­vi­nista per obrir la mà mos­trant el sen­tit de per­ti­nença a la comu­ni­tat bar­ce­lo­nista. Aquell dia Bruins Slot es va pren­dre la llicència de ser per­so­natge prin­ci­pal d’una història que ell aju­dava a cons­truir des de dar­rere les bam­bo­li­nes, sabent que havia de tre­ba­llar sense ambi­ci­o­nar la per­petuïtat de la glòria indi­vi­dual.

A par­tir d’aquí, l’home que gau­dia fent d’àrbi­tre els entre­na­ments, va reco­ma­nar el fit­xatge de Tho­mas Chris­ti­an­sen, i tenim el dubte de com es deu­ria comu­ni­car amb Rexach, va per­so­ni­fi­car millor que ningú la neces­si­tat de tenir sol­dats a la rere­guarda per enal­tir els mèrits dels gene­rals que pas­sen a la història. A més, en uns anys on els entre­na­dors gau­dei­xen d’equips tècnics que mesu­ren fins i tot la regu­la­ri­tat dels eruc­tes dels juga­dors segons la quan­ti­tat de proteïna inge­rida, té un com­po­nent romàntic pen­sar la figura de Bruins Slot com aquell que con­cen­trava les trenta mil fun­ci­ons que avui en dia es repar­tei­xen càrrecs amb noms angle­sos, i és que sovint el fut­bol en tor­nar-se exces­si­va­ment analític ha per­dut allò que con­ver­tia el bo d’en Tonny en l’aju­dant per­fecte: l’ins­tint com a punt de par­tida del conei­xe­ment.