Les noies educades amb faldilla d’uniforme que portaven llibres d’Enid Blyton a sota el braç i enganxaven fotos d’en Guardiola a la carpeta d’apunts, feien una simetria senzilla entre en Pep i la mentida de la princesa salvada pel príncep educat i pulcre. Eren els anys noranta. D’altra banda, les dones fetes a si mateixes conscients de la complexitat de la vida, o sigui, les que realment t’enamoren mentre t’atropellen el caràcter, estaven perdudes per l’impuls de l’home que sortia amb la pilota jugada mostrant una barreja de contundència física i depuració tècnica pròpia del migcampista reconvertit a central: Miquel Àngel Nadal.

Nadal ens va captivar en el concís instant que cau es sol de s’horabaixa dins s’horitzó mentre transformava la Premier League en el seu amor platònic i personificava la base de l’èxit del pensament de Cruyff on si jugues bé amb la pilota amb els peus, t’utilitzaran per assegurar un inici ordenat i precís de la jugada. Aquest fou l’èxit de Koeman, Nadal, Goikoetxea, o Eusebio, i de tants d’altres que vingueren després. Fora del context tàctic de Cruyff, Nadal hauria estat un bon jugador, mentre que en el moment que va entrar a l’univers Barça va aconseguir explotar en la seva globalitat: i arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat.

Dit això, el moment icònic de Nadal per comprendre el perquè del carisma era quan marcava i saltava amb el puny tancat amb una contundència allunyada de les ximpleries de jugadors preocupats a crear celebracions mainstream. Nadal era caràcter, un home de sang calenta que celebrava els gols com ho faríem nosaltres si haguéssim tingut la possibilitat de marcar amb la samarreta del Barça, i a més, va deixar una herència en el pensament futbolístic del barcelonisme que perdurarà pels segles dels segles: si fitxem una bèstia física ha de jugar amb la pilota als peus com feia en Nadal, i si més no, parlar amb un accent que ens inviti a cantar allò de “Jo cant sa fruita vermella, i quan acabi riuré, calàpets, nenúfars, princeses, Wa yeah!”