Va ser la meva primera samarreta del Barça, més falsa que Judes, de mida asimètrica pel cos escardalenc de nen futbolista, amb un escut dels anys de Montal brodat a mà i el nom de Koeman adherit amb la planxa de la mare quan tothom el jutjava com una grua sense motor. M’arribava a mitja cuixa, em sobrava per tots costats, però jo la duia orgullós pels carrers del poble dels avis mentre, intentant mimetitzar les seques d’aquell holandès amb l’única força d’unes botes Munich, xutava una pilota Mikasa contra la paret de l’església tot assajant sense consciència la falta més important de la història del Barça.

Així doncs, arran de l’ús diari de la camiseta on podria posar el nom de Samitier per la seva estètica fora d’època, la gent del poble em cridava, a pesar del meu físic més proper a un Tom Sawyer llatí que no pas a Tintín, amb el nom de Koeman. N’estava molt orgullós, la veritat. Tot plegat els deuria fer gràcia perquè era molt estètica empordanesa de principis dels noranta: el brivall que sortia cada dia a la plaça i cremava les hores rebentant una pilota barata a ulls dels que veien el lent passar dels dies.

Per això en Koeman va ser la nineta dels ulls del meu dream team, i per això, quan Pagliuca no va arribar a la pilota, vaig sentir la felicitat de saber que havia marcat qui esperava que marcaria, la meva primera samarreta, el pòster penjat durant anys a sobre el llit, l’obsessió de muscular les cames per rebentar-la com ell, aquell gol contra el Porto en què Vitor Baia va tenir l’inici de trauma que Pantic agreujaria anys més tard, i, evidentment, la falta del 5-0 en què Buyo es llançava una i altra vegada però mai arribava.

En definitiva, qui molt idolatra, molt marge té per decebre’s, i el pas de Koeman per la banqueta del Barça va servir per acceptar que l’havia idealitzat com les tardes de diumenge en què assajava el xut de Wembley a la plaça del poble, i és que Koeman no era perfecte, ni aquells dies, estimats lectors, van ser tan meravellosos com m’he inventat en aquest article.