L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Fi
Els catalans som especialistes a destruir èpoques glorioses amb enderrocs antològics, com si fos imprescindible posar el punt final a un festa memorable amb cadàvers a la piscina, ferits al celobert i un gos udolant a una terrassa coberta d’ampolles trencades. No ho sabem fer d’una altra manera perquè ens devem al romanticisme de qui busca el que no troba, en definitiva, de qui va alliberar l’anarquisme als carrers, cremar capellans, tirar llambordes a Urquinaona i ha embolicat la troca amb referèndums perquè encara em tocaries els collons: no serem mai Cambó perquè qui ens posa calents és el Noi del Sucre, en definitiva, no solem llegir Carner perquè qui realment ens fa riure és en Monzó.
Per això el dream team havia d’abaixar la persiana amb la matança d’Atenes, no hi havia espai per a la mediocritat ni entrava dins els plans tancar la paradeta amb un homenatge respectuós al propi llegat: no hagués estat coherent amb la naturalesa de qui se sent còmode sobrevivint als extrems. Així, doncs, aquella nit la meva generació es va fer gran, o sigui, els nens crescuts amb la cantarella permanent de “no t’acostumis a guanyar sempre” vam despertar amb el gol de Savicevic mentre ens enfonsàvem en la humanitat decadent de qui un dia s’ha cregut Déu. Tragèdia shakespeariana per entendre que el Barça exigeix immolar-se per canviar de pell.
En definitiva, el dolor corrosiu d’aquells dies ha guanyat l’atracció literària de qui va ser capaç de transformar per sempre la genètica del club: només s’és etern en la derrota si has seduït prèviament amb victòries antològiques. Per tant, era urgent una destrossa com la d’Atenes per fer perviure el record d’aquell equip a la memòria col·lectiva, i amb el temps, és agraït tenir els teus desastres particulars per créixer com a aficionat d’un club qualsevol. Sí, senyors, el Barça és Wembley, però per mi també és Atenes: la fi del somni d’una nit d’estiu explicat amb melangia en aquesta col·lecció d’articles en què he acceptat amb esportivitat que m’he fet gran. Fi.