La temporada és molt llarga, però tant per tant val la pena començar-la bé. Amb totes les coses a lloc, amb l'equip ben preparat, mentalitzat, amb la plantilla ben ajustada i ben avinguda. Fora noses! Encara que costi qualificar de nosa (com a jugador de futbol, Ibrahimovic continua tenint qualitats úniques) el jugador més car de la història del club després de la seva primera i única temporada. Però en una època en què el que abans se'n deia dinàmica de grups (i ara se'n diu gestionar; es gestionen les plantilles, les relacions humanes o laborals i els sentiments individuals o col·lectius com tradicionalment es gestionaven només les empreses o els afers econòmics) és tan important com les qualitats futbolístiques a l'hora de portar una plantilla, el rendiment col·lectiu depèn moltes vegades de les actituds individuals. Sumar costa molt i restar (o dividir), molt poc.

Pocs i ben avinguts, els prefereix Guardiola, el gestor de la plantilla blaugrana. El «filòsof», segons Ibrahimovic. «Guardiola és el filòsof que ha trencat el meu somni d'estar en el Barça», va deixar anar el suec com a comiat. «Filòsof» com a insult. I a Guardiola. Què vols, què es pot esperar d'algú que valora el nivell intel·lectual i la capacitat expressiva d'un personatge com Mino Raiola. Per contrast, evidentment, Guardiola no seria un filòsof qualsevol, sinó un dels set savis de Grècia. No sembla, però, que el problema que hi ha hagut amb Ibra sigui una qüestió intel·lectual, sinó coses molt més humanes que segurament tenen a veure amb el comportament personal i professional. El que no ha entès Zlatan Ibrahimovic és que jugar en aquest equip no és fer d'estrella, a pesar que n'hi ha moltes, sinó respondre a un compromís col·lectiu, al respecte individual, a una idea futbolística que requereix sobretot generositat; en definitiva, a una filosofia de vida. De totes maneres, estaria bé que fos Guardiola el que expliqués què ha fallat perquè la millor solució hagi estat la sortida d'Ibrahimovic del club. Que la nova posició de Messi al camp n'ha estat una raó esportiva, ja ho sabem. Però la veritable la saben ells dos, com a mínim, i la manera de marxar d'Ibra convida a la resposta de Guardiola per tancar la qüestió. Sobretot si no és una qüestió personal, com va semblar indicar en la roda de premsa d'ahir. Si ho és, pot permetre's callar. Ahir no va voler respondre, almenys directament, però potser sí que ho va fer quan va parlar de la humilitat dels seus jugadors com a motiu principal perquè sovint surtin aplaudits del camp de futbol, com ahir Iniesta.

Però tant esperar que comencés la lliga i encara no he parlat del partit. O potser sí, perquè les raons de la sortida d'Ibra també ajuden a explicar el que va passar ahir al Nuevo Sardinero. La victòria del Barça i la manera d'aconseguir-la van ser tota una mostra de la filosofia de vida d'aquest equip. De la futbolística i de la de comportament. Sobre la de comportament, poques novetats respecte a la temporada passada (al marge del que ja hem comentat del davanter suec). L'actitud de l'equip no ha variat. És la del primer any de Guardiola i la del segon. Hi estem tan ben acostumats que sembla una constatació òbvia. Però la perspectiva històrica (els anys post-París i altres lamentables epopeies blaugrana del passat) dóna valor a l'actitud que l'equip va mostrar ahir a Santander. L'actitud d'un equip que ho ha guanyat tot, amb dues lligues seguides, i uns quants amb un mundial al palmarès. La sensació és que els jugadors són conscients que si ho han guanyat tot i si són campions del món és en bona part perquè juguen en aquest equip. I això no és xovinisme. Ronaldinho no es va voler adonar que amb la selecció brasilera de Dunga les coses no eren iguals que en el Barça de Rijkaard. I Messi sap (i lamenta) que jugar amb Argentina és un esport molt més complicat que fer-ho en el Barça. L'equip importa. Ho saben tots (els que queden) pel que fa a cadascú. Fa l'efecte que si pot fallar alguna cosa no serà la mentalitat, sinó el físic. És on es posarà molta cura, per això la baixa d'última hora de Puyol i la substitució de Xavi.

Futbolísticament, l'equip pot ser millor (i més diferent, pel que fa a variants tàctiques) que l'any passat. Una raó és ben senzilla: considerem que Iniesta és un fitxatge nou (l'any passat les lesions el van convertir en una peça irrellevant). Ahir vam veure l'Iniesta de sempre, i a més amb la vena golejadora activada. Amb ell, l'equip no va jugar amb dos extrems oberts. No hi havia extrem dret (més enllà de les prolongacions d'Alves). Iniesta i Messi es van moure per on podien fer més mal. I Xavi va tenir més col·laboració que la temporada passada. A partir d'aquest nucli s'activa l'equip, que a la resta de zones del camp manté la força i les virtuts de costum. La novetat va ser a la banda esquerra de l'atac, on Villa ha trobat la seva ràpida integració a l'equip. I ja va fer el primer gol. El partit dels blaugrana, en definitiva, va ser la millor manera de començar bé. No com altres, que van jugar amb onze contra onze i van empatar.