No gaire. Al final passa tot molt ràpid i han passat moltes coses en tres dies.

Sí. En la gala vaig intentar gaudir al màxim. Va ser un moment únic. Dimecres, òbviament, quan vaig tornar a casa ho vaig poder celebrar amb el poble, amb el mural tan bonic que s’ha fet. Em va encantar, la veritat. Vaig poder estar amb la meva gent.

Sempre dic que soc molt exigent al camp, però també ho soc a fora. Sabia que volia transmetre unes coses en tres idiomes diferents i, al final, la meva exigència arriba fins aquí també. Volia transmetre les coses de la millor manera i que se m’entengués. El fet de posar-se en públic i dir el que s’havia de dir ben dit.

No recordo què em va passar pel cap. Tenia ganes que arribés aquell moment. La gala se m’estava fent lenta i, com que era de les últimes, més nervis tenia.

No pots ni pensar, estàs que no t’ho creus i no saps ni on ets. Volia parlar i treure-ho aviat, però no tens temps de pensar gaire.

N’he après moltes coses. Sempre parlo dels valors dels meus pares, començant amb el tema del cognom. Ells han canviat les normes, han lluitat de valent per fer-ho i tenen molta consciència sobre desigualtat social i de gènere, i tots aquests valors me’ls han inculcat ells.

No sé com dir-ho. Un moment únic, la veritat. Havia vist Messi jugar en l’època de Guardiola, l’he vist créixer com a futbolista des de la tele. Mai m’havia imaginat ser en la mateixa foto amb el mateix premi. Quedava molt lluny, tot això, quan veia les seves primeres Pilotes d’Or. Quan li vaig fer la broma de la primera Pilota d’Or, va riure. Abans de la gala vam intercanviar algunes paraules, com amb Gündogan. Són molt oberts i bona gent.

No [riu]. Aquest any serà, segurament, irrepetible. Serà molt difícil. És molt complicat. El mundial és cada quatre anys i aconseguir Champions i mundial el mateix any és difícil.

Tot l’any se m’ha preguntat molt pels premis individuals, però jo sempre ho he portat amb naturalitat. Sé que és el dia a dia i el que m’apropa a rendir al màxim nivell i a aportar el que necessita l’equip de mi en aquell moment. Sempre he estat centrada en el col·lectiu, a aconseguir la Champions, el mundial, i posar-ho tot per part meva, com cada jugadora, per aconseguir aquests títols. Són títols col·lectius i que no s’aconsegueixen només per una o dues jugadores. Sempre he estat centrada en això. Al final, els premis individuals són conseqüència del treball col·lectiu i sempre m’agrada posar-ho en relleu.

Ni ho pensava, ni tan sols tenia referents femenins. No ho tenia a l’abast i no em passava pel cap.

Nosaltres lluitem i hi diem la nostra, som les portaveus. Però és clar que qui té la capacitat de gestionar aquesta igualtat i aquest millor tracte cap a nosaltres són les institucions i les federacions, òbviament.

Això passa molt ràpid i ja ha passat. Cal gaudir d’un moment únic, però sempre em caracteritzo pel fet de tenir aquesta ambició. El dia que deixi de tenir-la, potser no valdrà la pena continuar jugant a futbol. És aquesta ambició, aquestes ganes de millorar, de tirar endavant, el que em mou i el que em fa rendir al màxim.

Sempre hi ha coses a millorar. Sempre intento escoltar les persones que tinc al costat i que em diuen què volen de mi en cada moment i en què puc millorar. Vull veure vídeos, accions, situacions en què millorar.

Això és casa meva. Fa 12 anys que hi soc i compartir-ho amb la gent que m’ha vist créixer i ha estat al Mini, al Johan, al Camp Nou i, ara, a Montjuïc, em fa especial il·lusió. Tothom es mereix tenir aquest moment.