Barça
BOJAN KRKIC
COORDINADOR DE L’ÀREA DE FUTBOL I EXFUTBOLISTA DEL BARÇA
“L’important encara ha de venir”
“Som al desembre, que no s’ha decidit res, que queda molt. En el món del futbol, si alguna cosa he après és que el que compta és el final”
“No m’imaginava fer això quan vaig retirar-me. Ho estic gaudint, estic aprenent i intento aportar el màxim”
No fa tant que Bojan Krkic (Linyola, Lleida, 1990) jugava a futbol. La seva trajectòria és extensa. Va començar al Barça com a nen prodigi als 16 anys en el Barça de Frank Rijkaard i va formar part del de Pep Guardiola, fins que va decidir buscar nous horitzons a l’estranger. Ha jugat a Itàlia (Milan i Roma), als Països Baixos (Ajax), a Anglaterra (Stoke City), a Alemanya (Mainz), al Canadà (al Montreact Impact de la MLS), al Japó (Vissel Kobe) i pel camí també al País Basc (Deportivo Alavés) Molts equips, molts llocs i, l’any passat, als 32 anys, va dir prou. Ara, treballa al Barça com a coordinador de l’àrea de futbol i és una persona tremendament interessant. La seva experiència pot ser molt útil per als jugadors del club.
Fa menys d’un any que es va retirar. Es veia en aquesta posició quan va decidir que penjava les botes?
No. Quan decideixo deixar de jugar a futbol ho faig sense saber què faré. Tenia clar que volia tornar a Barcelona, que volia viure aquí i, a mesura que prenc la decisió, s’obre la porta de tornar. És una posició que és molt més del que m’hauria pogut imaginar quan vaig deixar el futbol.
Com s’hi està sentint?
Molt bé. Aprenent molt i molt agraït al club per haver-me donat aquesta oportunitat. Ho estic gaudint, i cada dia intento aportar el màxim.
Com està després de deixar de jugar a futbol? Ha estat futbolista gairebé tota la vida.
Tot són etapes en la vida. Hem de saber que res no és per sempre. La meva etapa de jugador de futbol vaig decidir que havia acabat, i la vida és això: començar etapes i tancar etapes. El futbol vaig començar-lo molt jove i l’he tancat jove. I ara he iniciat una etapa molt il·lusionant.
Anem als inicis. Què li passa pel cap a un nano de 16 anys que aterra en el primer equip i s’hi troba el que s’hi troba?
És veritat que l’època en què vaig debutar no té res a veure amb ara. Abans, fa 16 o 17 anys, la situació era una altra. Però, bé, no deixava de ser un xaval jove amb poca edat, amb poca experiència del que és un món professional. I és un món en què fas el que t’agrada, el que saps fer, que és jugar a futbol, i la resta és un aprenentatge que vas assolint amb el temps.
El primer impacte devia ser una sensació d’estar vivint alguna cosa molt gran.
Sí, sí, sí. Ho és durant tot el trajecte, de fet. A l’inici, sí que és veritat que és una cosa que has somiat tota la vida: jugar al Camp Nou, en el primer equip rodejat dels teus ídols... Són moltes emocions molt positives.
Després, hi ha coses que li van agradar menys.
Són coses que no depenen de tu, que passen en el món del futbol. Situacions que en formen part i que un ha d’aprendre a gestionar i a no deixar que et treguin del que és el camp de futbol.
Una de les funcions que porta a terme és fer seguiment dels jugadors cedits. Vostè va marxar com a cedit sent un jugador que acumulava temporades en el primer equip. Entenc que és una decisió complicada.
Va ser un moment dur marxar d’aquí. Són decisions que s’han de prendre a la vida. Res és per sempre. Lògicament, ser al Barça... És un dels millors equips, dels millors clubs del món i tothom vol ser i jugar aquí. Més enllà d’aquí, és una carrera professional. El jugador ha de mirar pel seu bé, entenent en el moment en què es troba, i prendre les decisions que ha de prendre.
Escolliria diferent ara?
No. Totes les decisions que vaig prendre és perquè en aquell moment les vaig sentir, perquè tenia l’experiència que tenia i les vivències feien moure’m per aquells camins, i no serveix de res mirar enrere i dir: “Hauria fet alguna cosa diferent.” En el moment, prens les decisions que prens perquè és el que sents.
Vostè és una persona que ha parlat obertament de la salut mental en el futbol. En aquests moments, la salut mental ha deixat de ser un tema tabú en el futbol. Per què ho era?
Crec que, al final, a la gent ens costa mostrar-nos dèbils amb els altres. He après que m’enforteix mostrar les debilitats. Tots tenim les nostres debilitats, no hi ha ningú que no tingui pors, que no tingui dubtes, immortal. Acceptar aquesta veritat, que podem ser vulnerables en certes situacions, és el que ens permet afrontar-ho i trobar-hi una solució.
Les seves vivències durant la seva carrera poden servir molt a jugadors del Barça actual. S’està sentint en aquest paper?
Intento transmetre tot el que he viscut, empatitzar amb el jugador, ser al seu costat quan ho necessiti, seguir-ne l’evolució i ajudar en tot el que pugui.
Està seguint els cedits.
Estem seguint diversos jugadors. Fem un seguiment com a club, i vaig a veure jugadors. És el seguiment que hem de fer com a club; ens ocupem d’estar atents a la seva evolució i que vegin que estem amb ells.
Parli’ns d’Ansu Fati.
Ansu va prendre una molt bona decisió d’anar al Brighton, un bon club. La Premier és una bona lliga, amb un gran entrenador. Ha tingut un molt bon inici de temporada. Ara, hi ha el tema de la lesió però són coses que passen en el futbol. Segur que es recuperarà i tornarà.
I Eric Garcia què?
L’Eric també ha pres una molt bona decisió anant al Girona. Amb un projecte que està anant molt bé, està jugant molts minuts. Això li anirà de meravella aquesta temporada, perquè venia de no jugar gaire i tornar a sentir-se important l’ajudarà.
I Pablo Torre?
És un jugador que té molta qualitat. Li està costant més entrar en l’equip, però allà estan contents amb la seva actitud i com està treballant.
Parla amb ells?
Estem en contacte quan els vaig a veure de tant en tant. No parlem cada dia ni molt menys, però saben que som allà.
Aquest no està cedit: Lamine Yamal. Què me’n diu?
Lamine és com tots els joves. Un nen de 16 anys amb qui s’ha de tenir molta paciència. Acompanyar-lo en els minuts que l’entrenador el faci jugar perquè el seu creixement sigui l’adequat.
Va dir que l’objectiu d’aquest curs per a ell havia de ser treure’s 4t d’ESO. Va bé?
Vaig dir que havia de ser un dels objectius, el que passa que em van posar que era l’objectiu. És un dels objectius. Al final, és un nen en edat escolar formativa i nosaltres li fem veure que és important. Ell és el primer que ho vol fer i ho farà segur.
Canviem de registre. El partit d’homenatge que se li havia de fer amb la selecció catalana. Com està aquest tema?
Aviat tindrem notícies de la federació. Em volen fer un reconeixement. No es va poder fer aquell partit, que em feia molta il·lusió. Realment, no jugar aquell partit va ser de les pitjors decepcions que he tingut en el món del futbol, però, bé, són coses que passen i properament en sabrem més.
Déu-n’ni-do que, amb la carrera que ha tingut, una de les pitjors desil·lusions arribi l’últim dia.
Era fer aquest partit amb la selecció catalana (sempre he dit que els partits amb la selecció són especials) a Lleida, i jo soc d’allà. Era un tancament i acomiadar-me des del camp de futbol. No es va poder fer.
Si es fa, està per jugar?
Ara, ja no tindria gaire sentit. Ja fa molt de temps. Però per jugar algun minut sí que estic [riu]. Jugaria.
I el primer equip com el veu?
El que veig és que som al desembre, que no s’ha decidit res, que queda molt. En el món del futbol, si alguna cosa he après és que el que compta és el final. Totes les valoracions que es puguin fer es poden fer, som aquí per fer-les, però l’important ha de venir. Tenim encara molt marge.
En el club no es dubta del projecte.
No. Ja s’ha dit. Hi ha plena confiança. L’important encara ha de venir.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Divendres,22 novembre 2024
