El Barça acabava de golejar l’Sporting (6-1) al Camp Nou. Faltaven set dies per a una nit màgica al temple blaugrana, quan Neymar i companyia van firmar el mateix resultat per remuntar, un 4-0, contra el PSG, en els vuitens de la Champions. Un fet històric. En aquell moment, però, Luis Enrique no ho sabia. Només tenia una cosa clara: que deixaria el Barça. Ho va anunciar per sorpresa, molta més que la que va generar l’adeu de Xavi. Marxava l’últim entrenador capaç de guanyar una orelluda en aquest club. Una Champions i vuit títols més. El segon triplet amb el trident més letal de la història i d’un joc vistós i vertical alhora. Aquell 1 de març del 2017, Luis Enrique va tancar una etapa preciosa. Segurament l’última etapa plenament feliç que ha viscut el barcelonisme, que s’ha hagut d’acostumar a les patacades europees.

Avui l’asturià torna a trobar-se amb la seva afició. Ho fa en el club enemic, en el PSG. Ho fa després de generar polèmica per les seves paraules sobre l’ADN Barça fa una setmana. Però, al cap i a la fi, Luis Enrique és una llegenda de l’entitat i, de ben segur, l’afició així ho entendrà. “Ignoro com serà la rebuda, però no em preocupa. Sempre he estat molt ben tractat i estimat aquí. Em sento com un culer més, però acceptaré la rebuda sigui quina sigui. Em comportaré com un professional per donar el millor per al PSG”, deia ahir.

A la seva plantilla hi ha un jugador que també té passat blaugrana i que viurà una rebuda completament diferent a la de l’asturià. “Ben treballat, Ousmane Dembélé pot ser el millor del món en la seva posició.” Això deia Xavi Hernández el dia de la seva presentació. Defensor incondicional d’un futbolista que només havia generat males sensacions i dubtes entre l’afició. Va costar molts milions (135 més variables) i va passar-se més temps lesionat que no pas dins el camp. Quan jugava, el seu rendiment deixava més ombres que llums. Xavi el va intentar recuperar. Fins i tot va semblar que ho feia. Va passar de la grada a la renovació. Futbolista imprevisible. Tant, que l’estiu després de firmar fins al 2027, va deixar plantat Xavi i el Barça per marxar a París. Allà juga sempre i no s’ha lesionat, però tampoc brilla. L’afició, però, se sent dolguda. Encara més després que dimecres passat celebrés amb molta eufòria l’1-1, com si el Barça no hagués significat mai res. S’espera una escridassada important. “Amb Ousmane em va saber molt greu. Estava en un moment extraordinari en el club, i no li guardo rancúnia. Li tinc estima i demà el tornaré a saludar”, va dir ahir Xavi. Una salutació cordial, diferent a la que li farà Montjuïc. “Que la gent mostri el que sent”, deia el tècnic. Dos retorns antagònics. Dues figures amb dos passats completament diferents en el Barça.